M’havia reservat Rebassa per a les vacances d’estiu. D’abril a juliol, les seues més de cinc-centes pàgines van fer de fonament a la catedral de pendents que tinc bastida per tota la casa, amb l’absis a la tauleta de nit. En un bufit, com passa tot, va arribar agost, quan per triar lectura ja no importa el pes a la motxilla ni les imperioses obligacions de llegir per faena, i me’l vaig endur al poble.
Prometeu de mil maneres (L’Univers) és la segona novel·la del poeta mallorquí Carles Rebassa i ha sigut Premi Sant Jordi 2026, però sobretot és un escabussó profund i inoblidable a la sordidesa més nostra: la que naix de la precarietat de les zones mediterrànies turístiques i turistificades, massificades i explotades, on es mesclen el classisme, els diners vells i nous i un grapat de personatges al límit. Però surant per damunt d’este caldo, Prometeu a mi em parla més que res d’amor, de la intensitat i d’un desig fosc, que ja sabem que són temes orbitals en la literatura des que el món és llibre, però que sempre poden tindre una expressió d’estrena. En este cas la té, en la forma d’una desesperació poètica i bruta, generacional, decebuda i sense futur, amb una flaire com de Bukowski, si Bukowski hagués fet un personatge de Palma, cambrer i homosexual.
En este novel·lot, Rebassa fa jugar sobre el tauler de la història auna caterva de personatges foscos i mentirosos de totes les tipologies possibles, tràgics en alguns casos, superbs en altres, decadents en la majoria, tots trencats, que bamben i interactuen pel microcosmos asfixiant d’una ciutat menuda, insular, on encara unes poques famílies ho tenen tot i els seus contactes, relacions i intrigues estiren dels fils de la realitat percebuda. Oh, i la llengua que empra, quin goig de contrastos de belleses poètiques i indecències, un grapat de cadascuna a cada mà perquè per això tenim dos orelles, per a anar alternant. Prometeu de mil maneres és un festival de formes mallorquines amb un lèxic infinit i fondíssim, dens i desbordant. Quant que ens perdem si només mirem l’estàndard, que important és seguir sent qui som, estic pensant en veu alta.
Amb una trama que s’embrutix i s’embruta plana a plana, Prometeu passa dels alts i baixos d’una relació intermitent i fràgil amb el jove Carles a l’abisme profund de la desesperança i la frustració, no només per l’amor, però sempre per l’amor. I encara molt més, al seu voltant van passant coses i coses que enterbolixen una atmosfera narrativa cada vegada més i més densa. Veus vindre el desastre de lluny, però l’observes amb fascinació. I en acabar-la, te n’adones del pòsit que t’ha deixat: Prometeu de mil maneres no és ja una història, sinó una incomoditat, un lloc on has viscut, una sensació que t’acompanya. Han estat unes bones vacances.
