La manufactura del cuir va constituir una activitat econòmica de notable importància a la Morella dels segles XIV i XV i en les poblacions del seu extens terme, amb una presència especialment destacada dels sabaters. Així ho mostra una nova investigació dels historiadors Joaquín Aparici Martí, de la Universitat Jaume I, i Germán Navarro Espinach, de la Universitat de Saragossa, basada fonamentalment en documentació inèdita conservada a l’Arxiu Notarial de Morella. El treball, titulat “Los trabajadores del cuero en Morella y sus aldeas (siglos XIV-XV)”, acaba de ser publicat en el número 27 (2026) de la revista Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval.

La investigació posa el focus en un aspecte que sovint queda en segon pla quan s’analitza l’economia medieval de les comarques interiors: l’existència d’una activitat manufacturera considerable, vinculada en este cas a una matèria primera abundant en una zona d’intensa dedicació ramadera. Aparici i Navarro estudien així el cuir no només com un producte elaborat, sinó com el centre d’una xarxa econòmica que anava des de l’obtenció i comercialització de les pells fins a la fabricació i el consum dels objectes resultants. Els autors recorren especialment a la prosopografia, és a dir, a la reconstrucció conjunta de les trajectòries de nombroses persones documentades, per a identificar els artesans que treballaven en el sector i conéixer les seues relacions familiars, professionals, econòmiques i socials. Entre els diferents oficis relacionats amb el cuir, els sabaters apareixen com el grup més nombrós i visible, per damunt d’altres especialistes implicats en el tractament o la transformació de les pells.

Un dels primers àmbits analitzats és precisament l’accés als oficis. Els protocols notarials permeten documentar contractes d’aprenentatge, a través dels quals els jóvens entraven al servici d’un artesà per formar-se professionalment. Este mecanisme constituïa una peça essencial en la transmissió dels coneixements tècnics i, alhora, en la incorporació dels adolescents al món laboral, en una societat en què l’aprenentatge d’un ofici era una de les principals vies de formació fora de l’àmbit estrictament familiar. L’estudi també resseguix el proveïment de pells, matèria primera imprescindible per al desenvolupament de la manufactura. D’esta manera, els investigadors connecten l’activitat dels artesans amb la potent economia agropecuària de l’interior septentrional valencià i amb els circuits comercials que travessaven els Ports i el Maestrat. El cuir formava part, per tant, d’una economia rural molt més diversificada del que podria suggerir una visió centrada exclusivament en l’agricultura i la ramaderia.

Aparici i Navarro reconstruïxen igualment diversos casos d’empreses i nissagues familiars vinculades al negoci, cosa que permet observar com s’organitzava la producció, quins productes arribaven al mercat i quines pautes de consum existien entre la població. La documentació mostra, a més, que la condició artesana no implicava necessàriament una posició social immutable. Algunes trajectòries individuals revelen processos d’enriquiment i promoció econòmica i política, un fenomen que els mateixos autors ja havien constatat en altres estudis sobre l’artesanat del cuir en poblacions valencianes com Castelló de la Plana. La recerca s’emmarca, de fet, en una línia historiogràfica més àmplia dedicada a estudiar les manufactures rurals dels territoris interiors de la Corona d’Aragó i la seua relació amb l’expansió agropecuària i industrial de l’Europa mediterrània baixmedieval. L’objectiu és superar la identificació automàtica entre indústria i grans centres urbans i mostrar l’existència de xarxes productives complexes també en viles i aldees.

La documentació permet, a més, posar noms i cognoms als protagonistes d’aquella activitat artesanal. Entre els treballadors del cuir localitzats pels autors apareixen sabaters com Domingo Albiol, Bernat Aragonés, Pere Borràs, Domingo Castell, Guillem Ferrer, Joan Gil, Pere Martí, Bernat Miró, Domingo Navarro, Joan Querol o Antoni Vives, entre molts altres. L’acumulació de referències permet constatar que no es tractava d’una activitat ocasional o marginal, sinó d’un sector amb una presència sostinguda durant els segles XIV i XV. Els protocols notarials mostren estos artesans comprant i venent pells, contraent deutes, participant en operacions de crèdit, prenent aprenents o establint vincles familiars i professionals amb altres habitants de Morella i de les aldees del seu terme. D’esta manera, l’article convertix una categoria genèrica, la dels treballadors del cuir, en un conjunt de persones concretes inserides plenament en la vida econòmica i social dels Ports medievals.

Les xifres i operacions econòmiques recollides en els documents permeten també aproximar-se a l’escala real del negoci del cuir. Les transaccions no es limitaven a unes poques pells destinades al consum domèstic, sinó que podien comprendre lots importants i quantitats monetàries considerables, mentre que els contractes d’aprenentatge fixaven períodes de formació de diversos anys i detallaven les obligacions assumides pel mestre i per la família de l’aprenent. Els autors seguixen igualment determinades famílies durant més d’una generació i mostren com alguns sabaters aconseguiren acumular patrimoni, participar en negocis aliens al seu ofici i ascendir en l’escala social. Esta combinació de noms, quantitats, contractes, parentius i trajectòries individuals és precisament una de les principals aportacions de l’estudi, perquè permet passar de la visió abstracta de l’artesanat medieval a la reconstrucció del funcionament quotidià d’un sector econòmic concret.

En este sentit, com a instrument per a futures investigacions, l’article incorpora finalment un annex prosopogràfic dels artesans del cuir identificats a Morella i les seues aldees, amb les corresponents referències documentals. Els autors plantegen continuar ampliant la recerca mitjançant la comparació amb altres zones manufactureres del Regne de València, Aragó i Catalunya, així com aprofundir en aspectes encara poc coneguts, entre els quals destaquen la perspectiva de gènere i la participació de les minories mudèjar i jueva en estos oficis.