Per alguna raó, el món no s’ha parat este estiu. L’època estival s’ha entés tradicionalment com una espècie de parèntesi de l’esdevenir de la nostra atabalada quotidianitat, i fins i tot els grans successos polítics semblava que quedaven aparcats fins a setembre, com si la vida estiguera programada per una mà “indulgent” que volguera atorgar-nos un descans reparador. Però enguany la informació periodística no ha volgut que ens baixem del tot d’eixe estat de constant desassossec al qual sembla condemnada la nostra societat hipertecnologitzadaDiuen els mitjans estos dies que ha arribat el fi de l’era dels influencers. Ho diuen en els titulars per a, després, retractar-se en el cos de les notícies, conscients de com funciona la ment del consumidor modern i que, per a que el públic deixe d’enlluernar-se per les vides d’aquells que atresoren fama i fortuna, és necessària una revolució cultural molt més profunda que ells mateixos no s’atreviran a encapçalar, temorosos de perdre el flux i reflux d’atenció del qual també depenen. Quan van aparéixer les xarxes socials, es va dir que amb elles naixia una societat més sàvia gràcies a l’efecte secundari d’una nova forma de compartir la informació. Llavors no m’ho vaig creure, fonamentalment perquè la saviesa, de donar-se, requerix de l’adquisició d’una molt entrenada capacitat per a discernir allò banal d’allò verdaderament substancial que ja teníem retallada. Ara diuen que, a causa de dos o tres polèmiques ridícules, a estos divulgadors de la vida opulenta se’ls ha vist el plomall i que la seua caiguda donarà pas a una nova promoció més honesta amb les seues audiències. Tampoc m’ho crec.
Mentrimentres, les notícies diuen que Xina ha obert una nova ruta comercial permanent per l’Àrtic fruit d’un acord amb la gran mare Rússia. Ara s’entén millor l’interés de Donald Trump per Groenlàndia, apunten alguns experts. Estarem, sense que ningú l’haja declarada encara, davant d’una nova Guerra Freda? I en cas de ser així, de quin costat es posarà la vella i malparada Europa?
El món es mou a tota velocitat i, enmig de tant d’embolic, s’ha mort un mag. I dic mag i dic bé perquè Juan Tamariz va ser molt més que un simple il·lusionista. D’entre les seues virtuts artístiques, la major va ser, crec jo, la d’atresorar un envejable sentit de l’humor. Hui, quan es repassa la seua biografia, si d’alguna cosa estic segur és que Tamariz mai es va fer una operació de cirurgia plàstica i, si ser la va fer, haurien d’haver despatxat el cirurgià (crec que este acudit li hauria fet gràcia). En el nostre record apareix, així, un home senzill, pròxim, la presència del qual durant anys en la televisió va ser com un bàlsem contra tot. Ara ha desaparegut per a sempre i el món em sembla una mer…
