El Mercat Central d’Alacant, inaugurat l’any 1921, és, a més d’un dels edificis més emblemàtics de la capital del sud, protagonista d’alguns dels episodis més importants de la història contemporània del País Valencià, com el bombardeig del 25 de maig de 1938 que va assassinar vora tres-centes persones. Malgrat haver complit ja un segle, l’edifici, que es va crear per a substituir l’antic mercat municipal situat a la vora del Postiguet –antihigiènic i, siguem-ne sincers, ocupant uns terrenys valuosos per a la construcció a vora mar– ha sobreviscut a no poques vicissituds, com el projecte de l’administració franquista de convertir-lo en una mole brutalista. Però el simbolisme del lloc és tal que no es van atrevir a tocar-lo. Els alacantins, acostumats a una administració antipàtica al patrimoni, hem pogut gaudir d’esta singularitat arquitectònica, i no només això, sinó que ha mantingut fins a l’actualitat la seua funció com a lloc viu, exercint la tasca per a la qual fon dissenyat. Fins ara, s’ha pogut resistir la temptació de museïtzar l’espai i ha continuat oferint aliments de gran qualitat als habitants de la ciutat, en un circuit de mercats municipals –Benalua, el Baver, les Carolines…– aliens a les mangarrufes de les grans cadenes de supermercats.

Els darrers anys, però, esta tradició que ja podem dir secular s’està posant en qüestió per part del consistori. Tot comença, com sempre, amb xicotets detalls: ara s’espatla l’aire, ara les escales mecàniques… en esta ciutat en què la falta de manteniment és un mal endèmic són coses que passen desapercebudes, però tot això mai és un auguri gens bo. L’escalada del conflicte va arribar l’any de la pandèmia, quan l’Ajuntament va decidir unilateralment que no renovaria la licitació als quioscs de la façana del Mercat, regentats des de fa dècades per famílies que comercialitzen el torró tradicional de Xixona i Alacant. Tot i ser un reclam turístic excel·lent que fomenta l’economia local, l’estratègia del consistori era concursar el lloguer i “obrir la possibilitat” a altres empreses, com les cadenes de gelateries italianes, amb les quals supose que poden traure-hi més suc amb uns cànons més alts i els beneficis derivats de comptar amb uns productes més coneguts, més populars, més fàcils de donar eixida.

Mig impulsats pel romanticisme de les parades, els alacantins van posar el crit al cel, i l’Ajuntament reculà un poc. El concurs tirà avant i s’hi presentaren les empreses que aspiraven a usurpar l’espai, però la pressió veïnal aconseguí modificar-ne les condicions i, al remat, els torroners de sempre recuperaren les llicències per a usar-les, no sense una dosi gens menyspreable d’espectacle i incertesa, aprofitant les circumstàncies rebolicades de l’any 2020.

Tot va semblar un malson, però en el consistori ha sigut constant en el seu ànim d’erosionar el paper dels mercats en el dia a dia dels ciutadans, allunyant-los del seu rol com a centres de distribució d’aliments frescos cap a centres de consum. Amb l’excusa de “diversificar l’oferta” i “ajustar-la a les demandes actuals del mercat”, la recent ordenança municipal de mercats busca potenciar-hi els espais dedicats a l’hostaleria, a cavall de les grans ciutats –Madrid, Barcelona, València– i de la important aposta d’Alacant per la restauració com a color propi de l’economia turística local. Sense el romanticisme de les parades, i amb uns hàbits de consum adaptats a la conveniència dels supermercats i el gaudi de l’hostaleria com a elements de la nostra més immediata quotidianitat, en esta ocasió la resposta de la població ha sigut molt, molt més tímida.

Les nostres ciutats porten adaptant-se a eixe estil de vida durant dècades: s’han expandit cada vegada més lluny del centre, els hàbits s’han anat acomodant a tota classe de productes que fa dos generacions eren considerats exclusius i puntuals, i l’agricultura ha anat especialitzant-se per a fer-se rendible en un món cada volta més competitiu i consumit per la construcció. Amb un camp i una ciutat més separats que mai, la solució que es planteja és precisament una que alimenta esta desconnexió, en què els aliments de qualitat cada vegada més estan només disponibles per als majoristes. Si vols menjar bé, paga bé, sembla que siga la filosofia.

L’existència d’una cadena de transport directa i a l’abast de la població de menjar de bona qualitat és una inversió en salut pública, redistribució de la riquesa i connexió social amb la matèria primera, que a més permet reduir la dependència d’importació de productes estrangers. Només els cínics enamorats del costum d’anar al supermercat –costum que jo també tinc– defenen el contrari. Però tot i que és molt lloable voler consumir productes de temporada i de proximitat, un ideal al qual tots hauríem d’aspirar, això d’anar directament al camp no és ni pràctic ni escalable per a cobrir totes les necessitats de la població. A més, en llocs com Alacant no anem precisament sobrats d’espais per a l’agricultura extensiva, ara que hem enrajolat un bon tros del que a principis del segle XX encara es podia dir horta.

Si visitem el Mercat de Colom a València veiem que en un sentit ample encara és un mercat (un comerç). Però del que va ser només en queda la carcassa. El mercat és simplement un escenari diferent –i molt bonic– per a fer, en realitat, una altra cosa. És allò que Baudrillard anomenà teoria del simulacre: la societat contemporània, cada vegada més obsessionada per les imatges, sucumbix a les metàfores de les coses fins que acaba valorant-les encara més que els originals. Ningú escapa d’esta circumstància: jo, sempre que hi he anat, m’he debatut entre pensar que és un tourist trap caríssim o un lloc que en realitat està prou bé per a passar una estona. (Al final m’acaba fent mal sempre la butxaca, però me’n vaig pensant: a la pròxima, hi torne).

Més enllà de la crítica fàcil del postureig, hem de reconéixer que les nostres vides giren cada vegada menys al voltant de fer –treballar– i més al voltant de viure –experimentar–. Tot allò de l’ètica protestant del treball, del viure per a treballar o treballar per a viure ens ho hem anat creient encara més que les promeses trencades de meritocràcia. I està molt bé, però suposa reconéixer que encara que ens encante criticar les polítiques de la cobdícia com esta, en realitat responen a un mode de vida que tots hem aprés a cobejar: substituir els maldecaps diaris de comprar el menjar, transportar-lo amunt i avall, cuinar-lo i preparar-lo per passar un bon temps, menjar bé, socialitzar i sentir que hem aprofitat el temps. Sí, som conscients que els productes ultraprocessats són el dimoni i que el menjar brossa ens està matant a poc a poc, però la gent no els consumix perquè siga imbècil; ans al contrari, els consumix perquè estan boníssims i representen tot el que desitgem en l’actualitat: gratificació, rapidesa, comoditat.

Reconec que transformar el mercat en un centre gastronòmic i d’oci és una cosa que molta gent veu amb bons ulls. L’Ajuntament, al remat, només està responent al canvi en el nostre consum, en les nostres expectatives, i que l’espai –físic i simbòlic– del mercat és un lloc idoni per a ampliar un aspecte familiar de les nostres vides com és socialitzar al voltant d’una taula que no és nostra, ara que genera tanta angoixa compartir –tindre– un espai propi. Reconec que de ben segur que eixos restaurants portaran productes i elaboracions excel·lents, alguns d’ells a preus raonables; que s’hi crearan bons records, es faran instantànies fantàstiques, i que el mercat es troba a un tir de pedra de la platja i el centre neuràlgic de la ciutat.

I és per tot això que la gent, en el fons, no s’hi ha oposat amb tanta vitalitat com amb les parades del mercat. Però perdre un espai com el mercat municipal, fer una passa més en una economia de l’experiència que tot ho devora, fins i tot les nostres formes de socialitzar; perdre la sobirania alimentària en un territori que avança cap a la desertificació total, són amenaces que a l’habitant mitjà li està costant copsar. Tot açò és com xiclet: dolç al començament, però no deixa res més que un rastre de pasta dura difícil de mastegar al final. Fer perdre la funció d’una de les institucions que tenen relació més directa amb la qualitat de vida de les persones és una d’aquelles coses que deixen rastre a llarg termini en la població. Potser hi ha un poc de romàntic en la defensa d’un model de comerç que es veu antiquat, però el que ens hauria de restar clar és que una story d’Instagram només dura 24 hores, mentre que la capacitat d’estar abastit de menjars de bona qualitat pot durar tota una vida.