Ferran, emblema de la moda estiu 2026. Ferran en el beisbol, fent el llançament d’honor. Ferran en la CNN. Ferran citat per la Casa Blanca. Ferran en la portada (imaginària) de l’¡Hola! Ferran desfermant alguns dels debats que la humanitat feia més temps que ajornava: poden dos amics mostrar-se afecte en públic? Com va aconseguir Ferran tindre els cabells de Ferran? En qualsevol moment algú s’asentarà davant de l’algorisme per a demanar-li explicacions… Un moment, però qui és Ferran?
Els mèrits futbolístics de Ferran venen de lluny. Des de ben jove creà enormes expectatives i, al mateix temps, projectà una certa sospita sobre si estava a l’altura. Sempre hi ha hagut una estranyesa suspesa al seu voltant. Porta la marca dels qui creuen haver triomfat sobreposant-se a tots. És un futbolista amb ment de tenista.
Si Olise, estrela de plata amb França, va contractar un fotògraf artístic per a prendre imatges del televisor durant el Mundial retratant el seu pas, Ferran sembla portar una càmera que el seguix de Nova York a Foios passant per Eivissa, i fins a París, sobre una nova onada: cada vegada més gent compra camisetes d’equips de futbol sense saber-ne ni un sol integrant de l’onze. Ferran és el futbolista a qui més sembla no importar-li la imatge que projecta mentre, alhora, sembla estar cuidant-la en tot moment.
En eixes, la Generalitat ha volgut fer-se una foto amb Ferran. “Els valencians fem coses“, es llig en el subtítol d’un contracte de cavallers segellat entre institucions: la valenciana i la de Ferran.
L’acord em sembla el més normal: una fotografia del President amb el futbolista de moda. Però l’acord provoca una cosa perillosa: preguntar-se quina és eixa imatge que la Generalitat vol projectar. Fent l’exercici de simulació podríem prendre’ns tot açò seriosament: què vol transmetre la Generalitat utilitzant a Ferran com a conductor de l’energia?
Podríem pensar en una campanya interna per mostrar als jóvens valencians la importància de l’esport davant d’una tendència elevada cap al sedentarisme; o en l’aposta del nostre territori pels jóvens, dotant-los d’instal·lacions per desenvolupar la seua passió, siga quina siga. Què sé jo, una bona ocasió per a contar-nos algun mite que ajude a la cohesió pròpia.
Però en la lletra gran el que es trasllada és la intenció de “projectar i impulsar la imatge de la Comunitat Valenciana en l’àmbit nacional i internacional“. El laberint sense fi. La imatge que la Generalitat vol projectar és la d’un territori obsessionat a projectar la seua imatge. I així fins a l’infinit.
Convé, abans de continuar amb l’impuls i la projecció, preguntar-se quina imatge volem tindre. Requerix una bona pensada, encara que siga assentats en el divan del perruquer de Ferran. Dedicar esforços a decidir què ser, què tornar a ser. Perquè, de tant voler contar-nos davant dels altres, deixem de tindre res a contar-nos a nosaltres mateixos. I això, ni tan sols Ferran pot solucionar-ho.
