“Le mysticisme est par essence même athée, et ses rapports avec la religion n’ont été qu’un malentendu historique.”
Claude Bologne
Eren els dies aquells d’un estiu en el qual jo comptava les jornades seguides sense albirar ni remotament un sol núvol tacant el cel. Els mil colors del blau se succeïen immaculats un dia darrere l’altre, només amb el descans de les nits, i crec que vaig arribar a comptabilitzar-ne dotze, o catorze. I era un d’aquells matins on la piscina i el bany eren part imprescindible del ritual, un tribut repetit de felicitat i d’indolència que executàvem amb fidelitat constant i horari més o menys establit.
Ja havíem eixit de l’aigua, perquè recorde tovalloles ací i allà, o una visió fragmentària de la terrassa i de la casa, i el verd dels arbres i la gespa, i a ma mare tan jove en una cadira de vimen, xarrant amb nosaltres. Potser algun amic també estava per allí, o potser només estàvem els quatre. Esperàvem el dinar deixant córrer el temps davall la puresa d’aquella immensitat blava mentres ens eixugàvem o féiem delicadament el ganso. Temps d’irresponsabilitats totals, de gloriosa malacriança, de despreocupació absoluta. A penes eixits de l’adolescència, i ja gaudíem de la nostra condició de jóvens mascles velant armes per a la vida amb l’ajuda i el confort d’una tradició patriarcal mai qüestionada.
En un determinat moment jo vaig quedar-me a soles en un racó de la terrassa, al costat d’una finestra per on eixia la música d’un disc dels Simple Minds que havíem posat poc abans. De sobte començà a sonar una concreta cançó, “Let it all come down”. Han passat molts anys, i moltes coses s’han esvaït entre la boira dels dies, però aquells quasi cinc minuts que durà la cançó, i aquella inesperada i casual solitud ininterrompuda, han quedat estranyament gravats en mi com un instant llarguíssim, o com un temps detingut i alhora fluent, plaent i interminable.
Jo observava lentament i com per primera volta el meu cos tan jove, quasi nu, i el simple moviment dels braços em va semblar un miracle o un prodigi de la gràcia, o les cames estenent-se esveltes i brunes, o el funcionament perfecte de la inadvertida arquitectura dels ossos, o els mecanismes infal·libles d’òrgans interns, ocults, i la bellesa de bronze de la carn jove i ferma. Davall d’aquell cel quallat de blau immaculat i damunt del qual jo anava bastint una genealogia fundacional i solar, un paganisme nou de joventut i llibres, construint o intentant construir un art de vida, durant uns minuts eterns tot el cap se’m va omplir de goig i de calma, de consciència plena de l’instant i del propi cos, de la intemporalitat del moment, i de la comunió perfecta d’eixe cos i de l’entorn, sense por al temps, sense por als altres, sense por a res.
El vent a penes imperceptible feia moure davant meu les flors dels baladres i les seues fulles tan verdes, entre les ombres intermitents dels pins, i la música providencial conjugava l’escena com un cim de serenitat o de redempció sense culpes, com si aquell racó de la terrassa fora una capsa sagrada i hermètica però perfectament connectada al món que desconeixia i que volia fer meu, un reducte secret on vaig sentir la plenitud immensa i inoblidable d’aquell instant de calor i de vida, de pell daurada i ànsia i consciència de totalitat, estança magnificent de llum tan intensa davall del cel confiat de la meua joventut, espai perdut i definitiu on voldria tornar cada dia.
