En un dels comentaris als articles sobre el santoral de juliol [1 i 2], una antiga alumna, cardiòloga en un hospital del migjorn valencià, em diu que havia esperat trobar que l’1 d’eixe mes li dedicara unes línies a la santa del seu nom, Ester; i fins i tot al d’una amiga seua, Vanessa de la que, em diu, el seu nom n’és equivalent. En primer lloc –li conteste–, lamente l’oblit, clar; no sé com se’m va passar. I més encara tenint en compte que la figura d’Ester (o Esther) és la més famosa entre les dones que figuren a l’Antic Testament tant per als jueus com per als cristians; una heroïna que fins i tot figura a les petxines d’algunes esglésies del nostre país; i els jueus, a més, celebren en febrer o març (segons l’any) una festa, el Purim, que, tot i tindre un caràcter secundari és una les més populars en el seu calendari.
I, com molt bé m’apuntava, del nom d’Ester deriva Vanessa.
Per anar a pams, hui parlarem només de la relació entre els noms d’Ester i Vanessa, i deixarem per a més avant tota la resta, incloent-hi els contextos històric i geogràfic de l’època d’Ester i fins i tot la més que interessant vida de Jonathan Swift, autor dels Viatges de Gulliver i inventor del nom de Vanessa. Perquè, clar, tot això són altres històries, que mereixen articles a banda. Així que centrem-nos primer en la relació entre Ester (o Esther) i Vanessa.
.
D’Ester a Essa
Una de les característiques de les esglésies protestants sorgides en el segle XVI[1] va ser l’èmfasi posat en la la interpretació personal de la Bíblia. Això no tan sols va incentivar l’aprenentatge de la lectura –retroalimentat per la proliferació d’impremtes i llibres–, sinó també la incorporació a la base de noms disponibles per la gent; perquè ja no s’havien de circumscriure al catàleg de sants (màrtirs, bisbes, papes), molts dels quals menystinguts pels protestants, sinó una multitud de noms bíblics de l’Antic Testament, de la Tanakh jueva.
Un d’eixos noms va ser el d’Ester, tant en esta variant d’origen mesopotàmic, Isthar > Esther (amb el significat d’”estrela” o de “murta”, Myrtus communis), com en la versió més genuïnament jueva del nom original de l’heroïna, Adassà/Hadessa. De fet, així es recull en el mateix Llibre d’Ester:
A la ciutat de Susa hi havia un jueu que es deia Mardoqueu. […]. Pertanyia als que Nabucodonosor de Babilònia, havia deportat de Jerusalem amb Jeconies, rei de Judà. Mardoqueu [< Marduk] tenia una cosina, Adassà, coneguda amb el nom d’Ester, una noia molt bonica que feia goig de veure. (Est. 2,5-7)
Adassà/Hadessa tenia com a hipocorístic familiar, Essa, que en els ambients anglicans es feia servir com a diminutiu afectuós i familiar per referir-se a les Esther més jóvens.
I ara anem al poeta que va inventar el nom de Vanessa, Jonathan Swift.
Quan Esther Vanhomrigh esdevingué Vanessa
Jonathan Swift (1667-1745) va ser un escriptor en llengua anglesa que solem identificar amb el seu llibre més conegut, Els viatges de Gulliver. Nascut a Dublín, va viure un temps a Londres, on va formar part del Scriblerus Club, un grup d’escriptors satírics, tant anglicans com catòlics; conservadors (del partit tory[2]), eren capaços de ridiculitzar els valors i les convencions socials i artístiques de l’època així com la ignorància autosatisfeta, el mal gust, i la pedanteria insolvent (¡quina falta ens faria un grup així!). I va ser en eixa època quan Swift va començar a escriure els Viatges de Gulliver amb l’objectiu de ridiculitzar els llibres de viatge.
Swift hi havia conegut Esther Johnson, amb qui es va lligar sentimentalment fins al final dels seus dies, i a qui en els seus escrits anomenava Stella (nom en llatí d’Esther < Isthar, “estrela”). Altrament, a Londres va ser tutor d’una altra Esther, Vanhomright, familiarment Essa, i entre els dos es va establir una mena de relació asimètrica: ella es va enamorar d’ell més que a l’inrevés, fins al punt que el va seguir a Dublín. I potser per a marcar distàncies, quan en 1713 Swift va tornar temporalment a Londres per a continuar la seua relació política amb els tories, va començar a escriure-li un poema on descrivia la dinàmica en què s’havien vist immersos: una jove es declara al seu mestre; un home madur, el qual, tan afalagat com sorprés, li oferix només una bona amistat més que no un amor romàntic.
El títol del poema “Cadenus and Vanessa” es basava en un joc de paraules: Cadenus és un anagrama o canvi posicional de les lletres de decanus (degà, en llatí), càrrec immediatament inferior al de bisbe que Swift ostentaria a partir de 1714 en la catedral anglicana de Saint Patrick, a Dublín.
.
I pel que fa a Vanessa, es tracta d’un neologisme creat peer Swift en combinar la primera síl·laba del cognom de la jove, Vanhomrigh, amb l’hipocorístic familiar Essa (de l’hebreu Hadessa, el nom primigeni de l’heroïna bíblica Esther). En el poema, l’autor tractava de refredar la intensa relació afectiva que la tutoria havia desencadenat però que devia d’arribar a la seua fi. El poema es publicaria en 1726, ja morta la destinatària, tres anys abans, sumida en la malaltia i la decepció. De fet, la carta que Vanessa li va dirigir a Swift en 1720 deixava ben clara eixa frustració:
Creu-me, és amb el major pesar que ara em queixe a tu, perquè conec la teua bondat i sé que no pots vore patir cap criatura humana sense sentir-te commogut, però què en puc fer? He de descarregar el meu cor i explicar-te totes les penes o afonar-me en l’angoixa inexpressable que ara patisc pel teu distanciament. Ja fa deu llargues setmanes que ens vérem i en tot este temps no he rebut més que una carta teua i una breu nota amb una excusa. Oh! Com m’ha pogut oblidar? Has intentat allunyar-me de tu i no et puc culpar perquè amb angoixa i confusió em veig com a causa de les teues preocupacions, però no puc consolar-me; perquè no està en el poder del temps minvar la passió inexpressable que sent per tu.
I, sí, posa-li les màximes restriccions a la meua passió; envia’m tan lluny com la Terra permeta, però sàpies que no podràs desterrar els desitjos i anhels que sempre em quedaran mentres tinga ús de raó; i, encara més, l’amor que et professe no tan sols residix en la meua ànima, sinó que no hi ha ni una sola partícula del meu cos que no n’estiga amerada.
Per tant, no et faces il·lusions dient que la separació canviarà els meus sentiments, perquè em trobe impacient enmig del silenci i el meu cor està traspassat tant per la tristesa com per l’amor. Per favor, dis-me què ha causat este canvi en tu que últimament he trobat. I si almenys et queda la més mínima llàstima per mi, dis-m’ho amb tendresa; o més bé no; no m’ho digues, perquè això podria causar la meua mort; però tampoc no em permetes viure una vida com una mort llanguida, que és l’única vida que puc portar si he perdut la teua estima per mi.
“Vanessa”, oli sobre tela del pintor prerafaelita John Everett Millais (1868). S’hi recrea el moment en què una imaginada Esther Vanhomright, Vanessa, rep el poema que li ha enviat Johathan Swift plantejant-li el trencament de la relació
En qualsevol cas, en tornar a Dublín la relació de Swift amb Vanessa es va trencar definitivament. Ara bé, i ves per on, eixe nom inventat, Vanessa, va fer fortuna fins el punt de ser hui dia vinculat a personatges tan famosos com ara Vanessa Redgrave, coneguda per pel·lícules com ara Júlia, Isadora (Duncan), Un home per a l’eternitat –en el paper d’Anna Bolena–, Assassinat a l’Orient Express, i moltes més. O també Vanessa Williams, cantant i protagonista en pel·lícules com ara Eraser, La Odissea –la de 1997, com la nimfa Calipso-[3]–, Dance with me, i altres.
.
Sí, molts mons per a explorar, fins i tot a bord d’un nom inventat, Vanessa.
*******************************************************************************
