L’article anterior, que concloíem amb la festa dedicada a santa Maria Magdalena (22 de juliol), ha induït a comentaris ben interessants que agraïsc i compartisc amb vostés.
4 de juliol. Sant Ausiàs/Osiàs/Osees. Segons determinades fonts hi ha un parentiu etimològic entre els noms d’Ausiàs i Osees[1], el primer dels dotze profetes menors. L’antropònim original provindria de l’hebreu Ho’she’a (“salvació”) i amb variants com ara Osees i Osiàs (>Ausiàs). Ausiàs de Sabran va ser un sant occità del segle XIV, onomàstic del poeta Ausiàs March (1400-1459).
20 de juliol. Santa Margarida o Margalida d’Antioquia (s. III dC), màrtir en temps de l’emperador Dioclecià. A les Illes es considerava que l’època més calorífica esdevenia entre el 20 de juliol (santa Margalida) i el 20 d’agost (sant Bernat de Claravall, cistercenc del segle XII), d’on provindria la dita “Santa Margalida l’encén i Sant Bernat l’apaga” (la calor, s’entén). Una metge a l’Hospital barceloní de la Santa Creu i Sant Pau[2] m’informa que a l’emblemàtic edifici modernista (patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en 1997) dissenyat per Lluís Domènec i Montaner, hi ha un parell d’escultures dedicades a la santa, obra d’Eusebi Arnau, una a l’exterior de l’edifici de l’administració i una altra al pavelló de la Puríssima del mateix recinte hospitalari.
22 de juliol. Santa Maria Magdalena. A més d’advertir-me que vaig oblidar Tibi (l’Alcoià) entre els pobles que tenen com a patrona esta santa, una lectora de Novelda m’informa que Santa Maria Magdalena, patrona del seu poble, era la dona que li renta els peus a Jesús (Marc 14,3-9), i que fins el segle XIX s’identificava Maria Magdalena amb la de Betània, germana de Marta i Llàtzer, i per això “Betània” és el nom de la revista de festes del poble.
23 de juliol. Sant Bernat màrtir (que no el de Claravall, festa 20 d’agost); fill de pares moros però convertit al cristianisme, és el patró d’Alzira (la Ribera Alta).
25 de juliol. Gran Fira de juliol de València. Amb una espectacular “batalla de flors”[3] (clavellons o clavells de moro, Tagetes patula[4]), que tanca el cicle festiu. La planta és d’origen americà, arribada a terres valencianes en el segle XVI, com tantes i tantes altres del mateix origen.
25 de juliol. Sant Jaume (Santiago en castellà). Este apòstol, d’origen galileu (que no jueu), va ser el màxim dirigent de la comunitat judeocristiana. Representava la defensa d’un cristianisme estrictament jueu, amb prescripcions pròpies de la Llei de Moisés com ara la circumcisió o el tabú dietètic per a la carn i el greix (mantega, sagí) de porc. El seu grup es va enfrontar amb el de Pau de Tars (Lluc, Bernabé, Titus i altres), que pugnaven per l’obertura als gentils i la derogació per als nous cristians de les prescripcions genuïnament jueves. Finalment van guanyar els pro-gentils i van donar forma a allò que alguns han anomenat cristianopaulisme com a fruit híbrid jeueu-hel·lenístic.
De l’arrel hebrea Ya’akov va derivar el llatí Sanctus Iacobus, origen del nostre Jaume, els castellans Jaime, SantYago, Jacobo i Diego, el portuguès Tiago, l’anglés James, el francés Jacques, l’italià Giacomo, l’alemany Jakob, i molts més. És patró de Galícia, Bilbao i Espanya.
A Jaume se’ls sol representar com a pelegrí (amb bastó, capell d’ales amples, petxina[5] i sarró) o bé com a guerrer sobre un cavall blanc (en al·lusió a la suposada aparició a una llegendària batalla de Clavijo, en el segle IX a la Rioja entre cristians asturs i musulmans.
En el calendari festiu valencià es tracta d’”un dia senyalat”, però no tant en el sentit que li atribuïen “Els Pavesos”, sinó perquè, acabada la batuda i arreplegat i guardat el gra en la cambra, el dia de Sant Jaume era el moment d’anar amb el carro des de les poblacions properes a la costa a passar un o més dies a la platja, muntar una barraca, banyar-se les persones i, eventualment, els animals de tir. [6]
I, òbviament, per menjar i beure (begudes eembriagants i no embriagants) i cantar en companyia de familiars i amics.
Més enllà de tot açò, sant Jaume el patró de pobles com ara Benidorm (la Marina Baixa) i Ondara (la Marina Alta), el titular de les danses de Callosa d’en Sarrià (la Marina Baixa) i, per damunt de tot, el patronímic del rei fundador del nostre Regne com entitat política independent, i la mort del qual enguany fa 750 anys.
26 de juliol. Sants Joaquim i Anna, pares de la Verge Maria, són els titulars d’una de les devocions més arrelades en el panteó sagrat valencià, on Joaquim és molt conegut per hipocorístics com ara Xoxim>Xim>Ximo, i Quim. Esta festivitat sol servir de referència cronològica per alguns cultius: “De sant Jaume a santa Anna pinten el raïm i la magrana”; “Per santa Anna i sant Xoxim tenim raïm”: i també ”San Joaquín y Santa Ana pintan las uvas, y por la Virgen de Agosto ya están maduras”. Altrament, santa Anna sol estar vinculada amb ermites al costat de naixements d’aigua, potser perquè aina>anna en àrab ve a dir “font”.
27 de juliol. Sant Climent (en castellà, Clemente). Nom[7] de 14 dels papes de l’Església i a nombroses esglésies, catedrals i monestirs. N’és el cas de l’església romànica més reconegudes, Sant Climent de Taüll (segle XII), a la Vall de Boí (Pirineu lleidatà), patrimoni de la humanitat de la UNESCO.
28 de juliol. Sant Nazari de Roma. Considerat un deixeble de sant Pere, en el segle I dC, és el patró d’Orxeta (la Marina Baixa) i de Vic (Osona). També dona nom a entitats territorials com la ciutat i port de Saint Nazaire, a la desembocadura del Loira, on es va bastir una de les bases de submarins alemanys més importants (un dels atacs a la qual queda molt ben escenificat a la pel·lícula Das Boot, de 1981).
29 de juliol. Santa Marta de Betània. Hipotètica germana de santa Maria Magdalena i sant Llàtzer, descrits en els evangelis de Lluc (10,28-42) i Joan (11, 1-40 i 12,1-8), i a la casa dels quals es va hostatjar Jesús en tres ocasions. Patrona de les cuineres, ames de casa, serventes i rentadores de roba. Una de les dones miròfores (portadores de mirra, sí, la resina fragant que premonitòriament i simbòlicament li havien dut els Reis a Jesús) per ungir-lo després de mort.
Sol anar associada a la Tarasca, un monstre mitològic de sis pates curtes, una closca de tortuga espinosa i una cua escamosa que en el seu temps aterria la població provençal de Tarascó, a les Boques del Roine. Eixa figura ha sigut usada durant segles en festes populars i processons com les del Corpus a València, Alacant, Barcelona, Granada, Toledo o Zamora.
Patrona de Vilajoiosa (la Marina Baixa), porta com atribut la Tarasca als peus i, a les mans, un poalet i un espolsador amb mànec; com que se li atribueix la protecció de la Vila davant els atacs dels pirates berberiscos, la seua imatge guardava una de les portes (el portalet) de la muralla: “Santa Marta gloriosa, / la del portalet, / empomava les bales /amb el poalet”.
29 de juliol. Santa Beatriu de Roma. Màrtir en temps de Dioclecià, les seues despulles reposen a la Basílica de Santa Maria la Major, a Roma. A Vilajoiosa solien alternar els noms de Marta i Beatriu/Betriu, per batejar les filles. A Finestrat (la Marina Baixa), hi ha un ullal intermitent que rep el nom de Betriuaina (on “aina” vol dir, en àrab, “font”, “ull” o “ullal”).
30 de juliol. Sants Abdó i Senén, “els sants de la pedra”. Germans d’origen persa, van ser uns altres dels màrtirs durant la persecució de l’emperador romà Deci (250-251 dC), igual que santa Apol·lònia. Abdó i Senén van esdevindre patrons dels llauradors com a protectors contra les pedregades estiuenques de gel. Com atributs solen representar-se amb una garba de blat un i un xanglot de raïm l’altre. “Reseu als Sants de la Pedra, tingeu-los contents en tot; que està la collita en l’aire, i si apedrega, ens fot”, resa un dita pròpia del món rural valencià.
El culte a estos dos sants es va estendre per terres italianes i occitanes; i ací també des dels inicis del segle XV. Segons les investigacions de l’antropòleg Manuel Aranda, van arribar a ser 90 les poblacions valencianes que celebraven algun tipus de festivitat en honor de sant Abdó i sant Senén. Així, són o van ser patrons d’Alacant, Albalat dels Sorells, Alcàsser, Alcosser de Planes, Aielo de Malferit, Almoines Almoradí (“los santicos de la piedra”), Alqueria de la Comtessa, Bellreguard, Camp de Mirra, Carpesa, Carrícola, Cocentaina, Fuenterrobles, Genovés, Orba, Picanya, Pobla del Duc, Sagunt, Simat de la Valldigna, Sueca (les imatges es duen des de l’ermita de la Muntanyeta “dels Sants”, en el parc natural de l’Albufera, fins a l’església parroquial), Teulada, Torrent (en les que es realitza el famós Ball de Torrent), i Vilavella, a més de les que encara desconec. En total, hui dia, unes quaranta poblacions els recorden com a patrons o sants de referència.
Altrament, hi ha ermites dedicades als sants a Algemesí, Biar, Camp de Mirra i Gestalgar. I imatges i capelles dels sants a esglésies com la de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Benyeres; una capella anterior a 1658 a Ontinyent (on van ser patrons), l’ermita de sant Antoni a Vilajoiosa, i potser moltes més.
31 de juliol. Sant Ignasi de Loyola, fundador de la Companyia de Jesús o jesuïtes.
Sí, tot un calidoscopi de fites culturals, cíviques i religioses, de diversa rellevància cultural.
************************************************************
