En juliol se celebren determinades festes culturalment rellevants lligades a uns sants que paga la pena recordar encara que siga succintament; festes que en esta primera part enllaçarem mitjançant hipervincles a alguns dels articles de Lletraferit.
1 de juliol. La puríssima Sang de Jesucrist. Amb celebracions cíviques i religioses com ara les de Dénia, amb els “bous a la mar”, i l’Eliana (el Camp de Túria). En ocasions s’ha vinculat eixa festivitat al Sant Calze, una copa d’àgata polida que segons la tradició va ser la copa que Crist va utilitzar durant l’Última Cena i que es conserva a la Capella del Sant Calze de la Seu o Catedral de Santa Maria de València.
A Alacant, sobre un antic col·legi de jesuïtes abandonat arran de l’expulsió dels membres de la Companyia (1767) es va bastir el Convent de les Monges de la Sang, canongesses de Sant Agustí, hui dia abandonat per haver sigut traslladada la comunitat a la Santa Faç, com a custòdies.
També hem tingut esglésies o ermites de la Sang a Castalla, Llíria, Vilafamés i carrers “de la sang” a Alcoi, València, Sagunt, Alzira i Castelló.
3 de juliol. Sant Tomàs, l’apòstol dubitatiu; un adjectiu basat en el versicle 20,25 de l’evangeli de sant Joan, quan els apòstols li diuen a Tomàs, acabat d’arribar a la reunió, que Jesús se’ls ha aparegut. Però, Tomàs (“el bessó”, en arameu) els contesta: «Mentre no li veja en les mans la marca dels claus i hi fique el dit, i mentre no introduisca la mà en la ferida del costat, no creuré que ha ressuscitat». Per eixa raó, Tomàs ha esdevingut un referent cultural de la incredulitat. ¡Quanta falta ens faria, hui dia, més gent així, ¡dubtar fins que es demostre allò que s’afirma! Tomàs també té un cert protagonisme en relació a l’Assumpció de la Mare de Déu i una notable importància canora en el Misteri d’Elx, on arriba tard perquè ve de l’Índia. Però tot això seria una altra història.
4 de juliol. Santa Elisabet de Portugal (o d’Aragó), filla del rei Pere II el Gran (València 1240-Vilafranca 1285) i Constança de Sicília, neta de Jaume I el Conqueridor i violant d’Hongria, i neboda-neta de la santa homònima Elisabet d’Hongria.
10 de juliol. Sant Cristòfol, que tot i ser un sant de dubtosa historicitat, ha sigut considerat tradicionalment patró dels viatgers i dels conductors i en el seu dia proliferaven les reunions de germanor professional de xàufers i conductors de vehicles, per exemple a la Font de Sant Cristòfol a Cocentaina (el Comtat); també és el protagonista cronològic del “dia del miracle”, a Santa Pola.
11 de juliol. Sant Benet de Núrsia, abat (480-547) fundador de l’Orde dels Benedictins i dels monestirs seguidors de la seua Regla o codi de vida monàstica (en 73 capítols; Ora et labora, n’és la màxima principal). Eixos monestirs comptaven amb Scriptoria dedicats a la còpia i il·luminació de manuscrits antics i biblioteques per conservar l’herència cultural, la salvaguarda de la qual va permetre el renaixement cultural de l’Europa posterior a l’Edat Mitjana. Per tot això l’Orde benedictina ha tingut tan singular importància en la nostra història que sant Benet de Núrsia ha sigut anomenat amb justícia patró d’Europa. Una abadia benedictina va servir de marc apropiat per a les múltiples reflexions contingudes en l’exitós llibre (i pel·lícula) “El nom de la rosa” (1980), d’Umberto Eco (però, clar, això seria una altra història).
15 de juliol. Sant Bonaventura de Bagnoregio (1221-1274). Setè ministre general de l’Orde dels Frares Menors o franciscans. Teòlegescolàstic, filòsof medieval, cardenal i doctor de l’Església (Doctor Seraphicus) i patró de Lió, on va presidir el 2n Concili. Va ser contemporani de l’eminència intel·lectual de la seua època, el dominic Tomàs d’Aquino [1]. Sant Bonaventura és patró de Pedreguer, a la Marina Alta; també se’l venera a Onil (l’Alcoià), en el Convent de Sant Bonaventura; i a Alcoi hi ha un paratge natural conegut com Racó de Sant Bonaventura.
16 de juliol. Mare de Déu del Carme. Advocació mariana de referència per a l’Orde dels Carmelites o “del mont Carmel”. Es considera patrona de l’Armada espanyola, així com de moltes poblacions, marineres i no.
17 i 19 de juliol. Santes Justa i Rufina; germanes sevillanes del segle IV màrtirs en temps de l’emperador Dioclecià (303-313 dC), Justa i Rufina són patrones dels terrissaires i molt festejades a Manises (l’Horta Sud) i Oriola; en este cas la festa va associada a la passejada del “pájaro (Oriol)” (> Oriola; en castellà, oropèndola, Oriolus oriolus), una mena d’àguila que encimbella la Reial Senyera. L’acte commemora la caiguda de la ciutat en mans cristianes el 17 de juliol (segons el calendari mossàrab) de 1242. Les santes són protagonistes d’obres mestres de la pintura a mans de pintors com ara Velázquez o Murillo. Se les sol representar vestides “a la romana”, amb la palma del martiri, peces de ceràmica als peus o a les mans, i la Giralda de Sevilla. A Oriola hi havia una església del segle XIV d’estil gòtic dedicada a estes santes; però en agost de 1936 el temple va ser assaltat per milicians revolucionaris i grups anticlericals, que van destruir l’altar i van cremar bona part de les imatges religioses, capelles, mobiliari i l’arxiu històric, així com l’ impressionant retaule major.
20 de juliol. Sant Elies (segle IX aC), conegut com el “profeta de foc” («la seua paraula cremava com una torxa»; Siràcida o Eclesiàstic, 48,1), és un dels personatges més notables de l’antic Testament, vinculat, també, al Mont Carmel (“del jardí” o “del vinyet”). És honorat per les tres grans religions “del Llibre”, jueus, cristians i musulmans (Ilyas; sures 6 i 37). També és bastant conegut per l’episodi del “carro de foc” descrit en el segon llibre dels Reis (2,11-12). Més encara, la pel·lícula “Carros de foc” al·ludix a eixe passatge bíblic; i exalça l’energia capaç d’elevar al “cel” de la glòria olímpica dos atletes que compartien culturalment l’Antic Testament, el cristià evangelista Eric i el jueu Harold. Potser vindria bé tornar a recordar la banda sonora de Vangelis.
21 de juliol. Sant Daniel. És un els quatre profetes majors (amb Isaïes, Jeremies i Ezequiel), protagonista i autor del “llibre de Daniel” (c. s II aC); este llibre, escrit majoritàriament en hebreu (la llengua de l’Antic Testament, la Tanakh) conté passatges en arameu; en el llibre es troben episodis tan coneguts com els de les interpretacions dels somnis dels reis babilonis Nabucodonosor i Belsasar/Baltasar; o el de la cova dels lleons en temps de Dàrius el mede; o el de la casta Susanna (un nom equivalent a Assutzena, una mena de fitònim esdevingut antropònim), un passatge escrit en grec, només reconegut pels catòlics i ortodoxes, però no pels jueus ni pels protestants, que el consideren Deuterocanònic, fora del cànon primigeni. Daniel és un altre sant ecumènic, com el profeta Elies, ja que és venerat per les tres religions “del Llibre”. Altrament, és un dels 12 personatges monumentals, 7 profetes i 5 sibil·les (profetesses), pintats entre 1508 i 1512 per Miquel Àngel en la volta de la Capella Sixtina del Vaticà pintada a instàncies del papa Juli II, protagonistes de la novel·la d’Irving Stone (1961) i en la posterior pel·lícula (1965) de Carol Reed “El turment i l’èxtasi”.
22 de juliol. Santa Maria Magdalena. Patrona dels peluquers, perfumistes, apotecaris i dones penedides. Porta com atribut un flascó de perfum (de nard) i se la sol representar en una cova, amb cabells llargs i una calavera a les mans. Patrona de Marsella, i, al País Valencià, de Vinaròs i Santa Magdalena de Polpís (el Baix Maestrat), Moncofa (la Plana Baixa; amb una processó marinera i desembarcament a la platja), Sollana (la Ribera Baixa), l’Olleria (la Vall d’Albaida); Beniopa (Gandia; la Safor); Benitatxell (la Marina Alta); Banyeres de Mariola (l’Alcoià; copatrona); i Novelda (el Vinalopó Mitjà), on té dedicat un santuari modernista de singular bellesa, visible des del tren a pocs minuts d’Alacant, i amb un orgue de pedra; la santa en processó pel poble porta un parell de xanglots de raïm: un de blanc, Aledo, i un de negre, Red globe.
Curiosament, a la ciutat de Castelló de la Plana, on la Magdalena és la patrona de la ciutat, la festa la celebren al voltant del tercer diumenge de Quaresma amb motiu del trasllat de l’antiga ciutat a la Plana en el segle XIII.
************************************************************
