El meu primer record de la serra d’Espadà és el color de les sureres repelades, part de l’escena bucòlica d’un bosc de fades. Potser acompanyat del silenci dels pobles i del bon dia, en entrar als bars o en topetar amb algú pel carrer. El nostre segon parc natural, en extensió, és molt més que això, per descomptat. La seua diversitat i la seua vàlua és incalculable. I és –era–, per tant, també un símbol volgudíssim per tots els valencians.
Ara ha cremat, amb una voracitat salvatge que ha deixat fet cendres el 12% del territori protegit, que representa un 40% del total de les prop de 10.000 hectàrees calcinades en el dramàtic incendi de la Vall d’Uixó. El malson del foc ha atemorit les gents de molts pobles que formen part d’un reducte (cada volta més reducte) on es conserva la nostra riquea natural, però també la immaterial, la de valencianes i valencians que han desplegat una forma única d’encarar la vida, apegats a un entorn absolutament singular. Una forma de vida, en sintonia amb la naturalea, que és ja quasi tan anacrònica com aquell primer record de les sureres.
Tot i la intrèpida i audaç disposició dels equips d’extinció i protecció, els qui han patit l’incendi de prop han comprovat, amb impotència, el poder desmesurat i violent del foc. No, estos no són els incendis “de tota la vida”.Els focs que ens destrossen la terra i l’ànima estos dies són un altre indicador més –el més sagnant, probablement– d’un món en extinció, aquell en el qual encara no havia vençut –arrasat– el voraç capitalisme global que tots consentim, i que ens ha derrotat, amb el canvi climàtic al capdavant, com a conseqüència immediata, irreversible…
Intente entendre l’escepticisme davant l’ecologisme d’arrel urbana. O les prevencions davant d’allò que els conservadors diuen woke, de forma despectiva. Crec que és saludable conviure amb formes de pensar distintes.
Amb tot, algú d’entre tots aquells escèptics podria explicar-nos quina raó de pes alimenta la reticència a substituir la crema de combustibles fòssils per energies netes, renovables, infinites; a frenar la desforestació dels pulmons planetaris; a regularitzar l’agricultura i la ramaderia intensives, o a iniciar una revolució industrial raonablement verda.
La resposta és sempre la mateixa: ningú està dispost a canviar les regles del joc del capitalisme global i, per tant, a posar en risc els actuals equilibris de poder entre països (i/o blocs), entre multinacionals i entre ultrarrics. És a dir, hi ha una colossal resistència ni que siga a millorar este model de capitalisme que devora el planeta.
“És que sempre ha fet esta calor, en estiu!”. Encara que fora així, que no ho és, tenim tecnologia per a poder capgirar la situació, si volem.
L’únic motiu per a no frenar i capgirar la destrucció del planeta és este capitalisme.
Les sureres pelades d’Espadà, sense anar més lluny, han sigut durant segles un exemple d’explotació racional del bosc, un exemple que un altre capitalisme era i és possible. O això o l’infern que toca a la porta de tants i tants, cada estiu.
