La moderació és una virtut que té truc, ni el filòsof ètic més lúcid del món et podrà donar una mesura objectiva per diferenciar entre massa i massa poc i això, si bé ho mires, es pot aplicar a qualsevol altra virtut que tingues. Massa carinyós, empalagós. Massa valent, inconscient. Massa treballador, imbècil…

L’alternativa que jo propose –i practique– és senzilla: el minimalisme. Si et dediques a fer el mínim possible, qualsevol afegit serà una victòria èpica. El teu referent no hauria de ser un filòsof ètic, sinó un ficus. Una planta simplement està ahí i au, no sol clavar-se en la vida de resta –llevat que siga una planta carnívora–. Els vegetals tenen un avantatge fonamental, es dediquen a fer la fotosíntesi i deixar que l’aigua es filtre per les seues arrels i no es preocupen massa per les merdes ètiques. Són l’anar de chill de la bioquímica.

Però el minimalisme té truc, com qualsevol altra de les virtuts. Tindre prou amb el que tens servix igual per al que viu en un contenidor de fem com per al que té un Lambo, tres amarres amb catamarans i una vila en la Provença –que ja són ganes de voler viure a França–. Val a dir que les filosofies orientals encaminades a destruir la necessitat van de puta mare amb el capitalisme tot i ser-li èticament contràries; tinc 1 euro i tinc suficient, però si tinguera un milió també tindria suficient. Una prova més de què l’ètica no ha servit mai per a res de bo.

La trampa que tu i jo busquem és que una multitud fraccionada en trossets prou xicotets pot donar el pego com a minimalisme sense cap problema. No, jo no tinc un milió d’euros, només tinc un trist milió de monedetes d’1 euro.

Hi ha milions i milions de vídeos de YouTube que et resumixen tal pel·lícula, et sintetitzen tal procés, et fan una ressenya de tal llibre… Jo crec que este “tema”, reduir la complexitat del món en coses xicotetes, és el pilar fonamental de les noves tecnologies (i del feixisme, per cert). També crec que és el contingut que més es pot trobar en Internet, potser només per darrere del porno, porno que si bé ho mires no deixa de ser també un extracte del que és un acte molt més llarg (per a alguns i sobretot algunes): el follar.

Però bé, no cal culpar sempre als invents nous dels mals que sempre ha patit el món, això de pretendre reduir una cosa grossa i elaborada sempre ha sigut un fonament de la gossera humana. | no estic necessàriament en contra, si ara em diguéreu de llegir-me a Marcel Proust em trauria els ulls i en el seu lloc em col·locaria dos pilotes de ping-pong.

Diuen –i dic que diuen perquè jo no pense comprovar-ho– que A la recerca del temps perdut (que són set llibres en format rajola) conté la frase més llarga de la literatura amb vora 1.000 paraules entre un punt i el següent punt. El mèrit no està en el fet que la frase siga llarga, sinó en què tinga sentit, estiga ben construïda i damunt siga bonica. Si el que busquem és una espiral d’informació, ramificacions que il·luminen fins la neurona més amagada del nostre cervell i les filigranes d’un mecanisme d’orfebreria, hauríem de llegir a Proust, però probablement també moriríem d’una embòlia, aixina que, per pura supervivència, jo recomane posar-se a vore Tiktoks.

I ací cal fer una digressió tant proustiana com repulsiva: algun tarat ha calculat que llegir-se els set lingots d’A la recerca del temps perdut costaria 127 hores i 47 minuts. Això pot semblar molt, però que sembla una palla quan es té en compte que llegir La comèdia humana de Balzac, que és un altre francés insofriblement llandós (com tots) costaria 435 hores. En qualsevol cas, per si voleu tindre una referència mil·lennial, la putíssima sèrie de Joc de Trons dura “només” 76 hores. I sí, tant Proust com Balzac, com molt probablement George R. R. Martin, es drogaven moltíssim igual que hauries de fer tu per a xamar-te les seues obres.

Però no ens posem en to cultureta tan fàcilment, perquè també hi ha excuses literàries per al minimalisme que donen igual o més malíccia, per exemple els aforismes, el Twitter dels lletraferits. I ací Joan Fuster –però sobretot els fusterians– m’hauran de disculpar, perquè diguem-ho ben alt i clar: això d’escriure una sentència de l’estil “Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria” i quedar-se tan ample, és una merda com un cabàs i només denota un ferm compromís en tocar-se l’ouera molt fort. Les nostres ueles soltaven frases cèlebres molt millors –factos en idioma modern– mentres feien el putxero, jugaven al burro o netejaven el vàter i ningú les ha postulat com les pensadores més lúcides que ha donat el País Valencià al segle XX.