La figura de Blanca d’Aragó i Anjou (c. 1302-1348), filla dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou i priora del monestir de Sixena durant més de vint anys, ha estat tradicionalment envoltada d’una aura d’excentricitat. Diversos historiadors del segle XX la qualificaren de neurastènica, histèrica, desequilibrada o fins i tot «necrofílica», especialment arran de l’episodi en què, l’any 1335, va ordenar exhumar de nit el cos del seu germà Joan d’Aragó, arquebisbe de Tarragona, per a traslladar-lo clandestinament al monestir de Sixena, on ella volia que descansaren junts. Aquell gest provocà un escàndol polític i religiós que obligà a intervindre un altre dels seus germans, el rei Alfons el Benigne, tot i que, segons sosté ara l’historiador de l’art Alberto Velasco, no pot interpretar-se com una prova de bogeria, sinó com una expressió extrema de l’afecte fratern i de la manera medieval d’entendre la mort, la memòria i la salvació.
És una de les idees centrals del capítol “Emotions, Spirituality and Artistic Promotion of a King’s Daughter. The Will of Blanche of Aragon and Anjou (ca. 1302–1348), Prioress of the Monastery of Sigena“, publicat per Velasco dins del llibre Managing Emotions in the Middle Ages, editat per Flocel Sabaté i publicat per l’editorial acadèmica Brill. L’autor utilitza com a fil conductor el testament de Blanca d’Aragó i d’Anjou, conservat a la Biblioteca de Catalunya, en el fons Joaquim Miret, i transcrit en un ampli apèndix documental, per a reconstruir les seues emocions, la seua espiritualitat, les seues relacions personals i el seu paper com a promotora artística.
L’estudi partix d’una revisió crítica de tota la documentació conservada sobre la infanta, especialment la seua abundant correspondència amb son pare, Jaume II, i altres membres de la família reial. Eixes cartes mostren una dona extraordinàriament expressiva, capaç de manifestar sense embuts l’afecte que sentia per la seua família o pels servidors que tenia al seu càrrec. Lluny de considerar que eixa intensitat emocional siga un símptoma d’inestabilitat, Velasco sosté que la historiografia tradicional va interpretar-la des d’uns prejuís marcadament patriarcals, propis d’una època en què les dones que exercien poder o expressaven els seus sentiments eren fàcilment presentades com a irracionals o incapaces de governar.
Per a l’autor, els problemes de salut que Blanca patí durant bona part de la seua vida també contribuïren a consolidar eixa imatge distorsionada. Instal·lada des de ben menuda al monestir de Sixena, enmig d’una zona humida i insalubre, patí febres recurrents, afeccions respiratòries i llargs períodes de debilitat física. Les cartes revelen que en diverses ocasions estigué a prop de la mort i que tant son pare com els metges insistien per tal que abandonara temporalment el monestir per a recuperar-se. Tanmateix, Velasco considera que una salut fràgil no justifica presentar-la com una persona mentalment desequilibrada, sinó que ajuda a entendre la seua sensibilitat davant la malaltia, la mort i la religió.
El treball dedica també una atenció especial al govern de Sixena. Blanca assumí el priorat el 1321, però hagué de dirigir una institució que ja arrossegava greus problemes econòmics des de dècades anteriors. És cert que durant el seu mandat les dificultats financeres augmentaren i que els reis Jaume II, Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós intervingueren reiteradament per a controlar l’administració del monestir. Ara bé, Velasco subratlla que la documentació mostra una realitat molt més complexa que la simple incapacitat atribuïda tradicionalment a la priora. Les dificultats provenien d’un context heretat, de conflictes jurisdiccionals, de deutes acumulats i de tensions internes que acabaren provocant fins i tot assalts al monestir i robatoris de peces d’enorme valor.
Una altra aportació destacada del capítol és la reconstrucció del paper de Blanca com a promotora artística. En este sentit, tot i que bona part del patrimoni de Sixena es va perdre, especialment durant la Guerra Civil, Velasco atribuïx a la priora diverses iniciatives constructives i decoratives, com la remodelació del palau prioral i del seu espectacular enteixinat mudèjar, així com la renovació d’espais del monestir. L’heràldica dels Anjou present en algunes obres permet relacionar-les directament amb la infanta, que també reuní objectes de luxe, relíquies, joies i peces litúrgiques destinades tant al culte com al prestigi institucional del cenobi. Una prova d’aquell llegat és el tron prioral de l’abadessa Blanca, que es conserva al Museu de Lleida: diocesà i comarcal.
