Este article no està generat per una intel·ligència artificial generativa. O tal vegada sí? Ja tens el dubte instal·lat. Bip bip. I no pots fer res per evitar-ho. De fet, la teua percepció de la realitat s’està creant a través d’estos puntets negres que es passegen per la pantalla com un miratge.
A principis de març de 2026, l’escriptor i realitzador audiovisual Albert Lloreta publicava un vídeo breu a Instagram que s’anomenava “La teoria dels tres internets”. En esta peça d’a penes tres minuts l’autor condensa diverses teories per a defensar que el que coneixem per Internet ha conegut tres fases molt ben diferenciades: primer ens va expandir, després ens va copiar i finalment ens està substituint.
Tot comença amb l’arribada de les pàgines web, que tenen per objectiu expandir el nostre món, convidar-nos a explorar, a descobrir noves possibilitats. “Sense sortir de casa i en pijama podíem recórrer el món i parlar-hi mitjançant l’invent màgic de l’enllaç”, narra Lloreta. Malauradament, el mercat sempre ha sigut hàbil i ràpid, i prompte s’adona de les capacitats infinites del nou invent. Nosaltres, usuaris ingenus, no vam tardar a cedir les regnes.
I així naix Facebook i s’enceta la fase dos: la còpia. Les xarxes socials ens tanquen des d’aleshores en bambolles més menudes, més amables però més fosques, i ens conviden a fer una còpia virtual de nosaltres mateixos. “La teua vida val els m’agrada que aconseguixes”, continua Lloreta. I una vegada inserits en este parany, d’on ja no pots escapar sense desaparéixer, s’enceta la fase tres: la substitució.
Apareix l’algoritme i la Intel·ligència Artificial generativa (IA), que decidix per nosaltres. Ja no hem de triar què s’ha de vore i què no. Tot obeïx unes ordes basades en l’eficiència i la rendibilitat i nosaltres tan sols hem de seguir fent scroll preguntant-nos si allò que ara veiem és real o no ho és.
“Si sabem que la viralitat és nociva, perquè no sabem escapar?”, ens interroga la veu de Lloreta quasi al final del vídeo. I jo em pregunte: Quan vam perdre el poder de decisió? No ho recorde. Potser no en vaig ser conscient. El que està clar és que hem perdut el control. Bep bep. Que ja no sabem diferenciar entre realitat i representació. El primer pas és reconéixer que no sabem tornar arrere. Que no podem.
Ver esta publicación en Instagram
En este sentit, l’escriptor i filòsof francés Eric Sadin va més enllà i sentència que la IA “fa pudor de mort”. Quina angoixa. Sadin, que és conegut pels seus escrits tecnocrítics no amaga el seu neguit per la IA generativa. De fet, la nit del 30 de novembre de 2022, mentre ChatGPT treia el cap per primera vegada al paritori virtual i els tecnooligarques feien botar pels aires els taps i la bromera del xampany, ell no va poder tancar els ulls ni un minut. I els dies següents tampoc van ser més bons. “El seu llenguatge i la seua informació es basen en un futur que ja ha existit”. És a dir, la IA no pot crear res de nou.
Però fins i tot en eixa lògica hi ha una clevill. I no conéixer el camí de tornada no vol dir que no existisca. Un quart internet està per arribar, i amb ell hauria de tornar l’enyorada llibertat o, almenys, la possibilitat d’aprendre a protegir-nos dels pensaments rígids, freds i matemàtics que ens oferix este nou paradigma. Escapar de l’algoritme i evitar la substitució no hauria de ser una possibilitat sinó un deure. I una manera de començar seria identificar els mecanismes que ens governen. Anomenar-los per tal que deixen de ser inevitables.
Les característiques que ens fan tan humans com la imprevisibilitat o l’equivocació haurien de ser les millors armes per distingir allò real d’allò fictici. I de nou, un acte veritablement revolucionari hauria de ser aquell que lluite contra els mecanismes de l’eficiència: parar-se, escriure a mà, apagar el mòbil, rascar-se un peu. Tal vegada, el tresor amagat que cal trobar siga la bellesa de l’errada, aquella que ens ajude a escapar d’un futur previsible i avorrit.
Com diu Enric Juliana: “Les imperfeccions humanes seran les que ens salvaran”.
Bip bep.
