En els primers segles de la nostra era hi havia una ciutat de la Campània italiana, pròxima a Nàpols, Nola, que sobreeixia per la qualitat dels objectes de bronze que s’hi feien; les tècniques de fosa els permetia obtindre excel·lents aliatges de coure (+-80%) i estany (+-20%) de gran resistència, elasticitat i resistència a l’oxidació gràcies a què sobre la superfície es forma una pàtina protectora, el verdet, que la protegix i evita una corrosió més profunda.

Uns segles després va aparèixer per eixes contrades un gal romanitzat, Paulí, que, nascut a l’aquitana Bordeus vora el 355 d. C. en una important família senatorial, i educat pel poeta llatí Ausoni, va ser destinat a Campània com a governador i posteriorment aclamat com a bisbe, i on va morir el 22 de juny del 431, data en què se celebra la seua festivitat. En este sentit, cal tindre en compte que sant Paulí, a diferència d’uns altres sants més llegendaris, és un personatge plenament històric, relativament ben conegut, que es va relacionar amb els grans personatges de l’Església d’aleshores com Ambròs, Agustí o Jeroni.

A Nola es recorda el dia de Sant Paulí, 22 de juny, el paper del sant durant la invasió bàrbara de la diòcesi. Alaric, primer rei dels visigots, va prendre Nola cap al 410 i va enviar com a esclaus molts dels habitants a Àfrica, inclòs Paulí. Finalment, Paulí va obtindre l’alliberament dels seus conciutadans i, en retornar al poble en un barco, van ser rebuts amb lliris. Per això, per commemorar el sant, el 22 de juny es planten a Nola els gigli (els lliris), una mena de columnes de paper-cartó i fusta que s’alçaran en la plaça principal per a ser finalment enderrocades; un ritual molt similar, tot i que sense foc, a les nostres falles o fogueres; i amb el plor de molta gent quan s’acaba amb uns monuments tan espectaculars.

Els gigli, a Nola

 .

L’invent de les campanes

Segons la tradició, el bisbe Paulí va tindre la idea d’aprofitar la sonoritat dels recipients de bronze elaborats a Nola per a convocar els fidels colpejant-ne els més sonors amb un batall interior o un martell exterior. L’èxit va incentivar la fosa de formes que milloraren la ressonància i la distància d’arribada; i la identificació tonal amb sons clars i duradors. I en al·lusió a la regió d’on provenien, eixos vasos sonors van rebre el nom de campanes, epònim de Campània.

Tot i que les campanes com a instrument musical de percussió havien sigut inventades en cultures més antigues, orientals, egípcies i gregues, va ser el bisbe de Nola qui, segons la tradició, les va fer servir com a instrument de convocatòria i d’informació a llarga distància en el món cristià, la qual cosa va influir en l’arquitectura de les esglésies i dels ajuntaments, els campanars, arribat a ser signes d’identitat local.

Entre els nombrosos casos que podríem aportar-ne només esmentarem uns pocs. Així, el campanar de la Seu o Catedral de València allotja, entre altres, una campana dedicada a sant Miquel arcàngel protector de tempestes i maleficis que pogueren actuar contra la ciutat i comarca de l’Horta, que va donar nom al campanar octogonal de la Seu: el Micalet o Miquelet de la Seu. O, a Alacant, la torre del rellotge de l’Ajuntament, allotja la “campana de les hores”, també protectora de la ciutat i signe d’identitat fins els segle XVIII.

Panell central del tríptic de Gastón Castelló (1947) dedicat a Alacant. Ajuntament amb la “torre del rellotge”, amb la “campana de les hores”

Torre mudèjar, campanar, a Jérica/Xèrica (l’Alt Palància)

Miquel Calendura i Vicent Calendureta, a Elx, autòmats encarregats de marcar les hores (el primer) i els quarts colpejant amb sengles martells les campanes vinculades al rellotge de l’Ajuntament situat en la Torre de la Vetlla o Centinella de l’antiga muralla medieval

.

Més encara, els tocs de campanes han marcat els ritmes del dia com esdeveniments d’especial rellevància social, com (i per posar-ne exemples de Mutxamel): defuncions (amb indicació de sexe: 3 tocs home, i 2 dona), bodes i batejos, riuades, foc (molt seguit), etc., així com també els tocs de les misses (1, 2, 3 mentre avancen els quarts cap a l’hora de missa), “alçar a Déu”, l’Angelus; i un moment molt especial és quan el sacerdot inicia el cant “Glòria a Déu en les altures”, en què les campanes repiquen amb alegria per anunciar la Resurrecció amb què acaba el temps penitencial i comença la Pasqua.

El toc de campanes també podria tindre una funció d’alerta, com en el cas de l’Horta d’Alacant, on les campanes de les ermites del Xapitell i de Montnegre, a Mutxamel, servien per avisar de les avingudes  (aiguaduts o aiguauts) aigües avall del pantà de Tibi, la qual cosa permetia tant aprofitar l’aigua per regar els bancals com per posar-se a resguard si la violència de la riuada era massa gran.

.

La destrucció i defensa d’un patrimoni històric col·lectiu

Això sí, com a símbol popular i religiós, campanars i campanes han patit la fúria iconoclasta i silenciadora de determinats mandataris pagats de sí mateix i poc respectuosos amb la cultura; siguen els bàrbars de l’antiguitat com els totalitaris i epígons dels jacobins revolucionaris i anticlericals dels segles  XIX, XX i fins i tot el XXI. De fet, en determinats ambients encara es fomenta un cert menysteniment i desídia, quan no persecució directa d’elements culturals d’origen religiós; un menysteniment revelador de mancances formatives i culturals dels protagonistes, sí, però que poden esdevindre perilloses si tenen la possibilitat de decidir sobre el patrimoni comú.

Només com a exemple, durant la Revolució Francesa (@1799-1789) els revolucionaris i sobretot els jacobins van manar desmuntar i fondre amb finalitats bèl·liques les campanes del 80% (!) dels campanars de les esglésies; entre les quals les magnífiques d’eixe beffroi nord, substituïdes en el segle XIX per unes altres de pitjor qualitat fins que en 2012, amb motiu dels 850 anys de la catedral, es van instal·lar amb gran entusiasme les noves que pretenien recuperar el so grandiós que tenien en el s. XVIII.

Ja en 1825, Victor Hugo va publicar l’article “Guerre aux Démolisseurs” (Guerra als demolidors), en què advocava per salvar l’arquitectura medieval, i en particular la gòtica, com un patrimoni de la humanitat que transcendia el temps i les creences. Un patrimoni que en el seu temps estava descurada, desfigurada o substituïda per uns nous bàrbars que en nom de l’anticlericalisme, el laïcisme, la modernitat, l’interés especulador o qualsevol altra coartada ideològica anaven destruint, malvenent o furtant un llegat cultural d’altíssim valor, sovint amb l’excusa que era religiós o simplement “antic”.

Així, confiscada Notre-Dame per l’Estat francés, s’havien substituït els vitralls policroms per banal vidre blanc, decapitades les estàtues de la façana, cremat l’interior o transformat el recinte en magatzem durant una època. Però va ser gràcies a la novel·la Notre-Dame de Paris (1831), amb personatges esdevinguts llegendaris com ara l’infortunat campaner Quasimodo, la sensual gitana Esmeralda, l’introvertit ardiaca Frollo, i Febus, capità dels arquers del rei Lluís XI, que les seues idees van assolir el ressò que mereixien.

I si no se n’haguera fet una restauració de Notre-Dame gràcies a la presa de consciència catalitzada per la novel·la, ara ni tan sols tindríem ocasió de plànyer l’incendi que va patir l’any 2019 perquè en el seu lloc hi hauria algun edifici de, per exemple, grans magatzems; el resultat de barbàrie, lladronici i/o negoci espuri donant-se la mà, o fent servir gratuïtament com a demolidors a uns ingenus infatuats amb coartades ideològiques com a excusa.

Perquè, sí,  fa només dei anys, el 15 d’abril de 2019, les primeres pàgines dels noticiaris es feien ressò del paorós incendi de Notre-Dame, de París, i dels dramàtics intents per salvar-ne el beffroi o campanar. I atents a l’esdeveniment, sentíem repetir com un dels objectius de les angoixoses operacions dels bombers era salvar de les flames el campanar nord, amb huit campanes, la caiguda de les quals hauria pogut desestabilitzar l’edifici i assolar-lo per complet, com en el seu temps, i per altres causes, li va ocórrer en 1902 al Campanile di San Marco de Venècia.

Fotomuntatge de l’esfondrament del Campanile di san Marco en 1902

.

Més encara, quan vam sentir que repetien «Il faut sauver le beffroi nord» vam consultar per saber el perquè d’això i vam entendre que el terme, d’origen germànic, anava més enllà de ‘campanar’ i venia a dir, “salva-pau”. Perquè les campanes i el campanar, tant se val si es tractava d’un edifici civil com religiós, havia sigut durant segles el mitjà per convocar el poble a la defensa del comú, de la pau i les llibertats de tots. De fet, consta a les cròniques medievals catalanes que el crit d’alarma Via fora!, acompanyat del repic de les campanes, convocava els hòmens lliures majors de 16 anys i menors de 60  a què acudiren amb armes en defensa de les llibertats d’una amenaça externa o interna.

Sí, les campanes, campanars, campaners i tocs de campana, són un patrimoni comú que caldria valorar, conservar i conèixer encara més.