Wild, Frank Wild, el diví John Robert Francis Wild! Ell fou el primer i estic disposat a creuar els punys amb qui diga el contrari. Bobby Charlton? Roger Hunt? No digueu bovades. Vos parle d’un home que es jugà la vida per marcar el gol més bell i extraordinari de la història. Clar, ací ningú el recorda perquè en aquella època els diaris parlaven d’altres coses, de la guerra a Europa i de les inundacions del riu Tàmesi.

Ara escolteu. Era l’any 1915. L’Antàrtida, 22 graus davall de zero. L’Endurance, el formidable vaixell al servici de l’Expedició Imperial Transatlàntica, estava atrapat en les plaques de gel que l’esclafarien com una fruita podrida. I què diríeu que feia mentrestant la tripulació? Jugar al futbol, cavallers, jugar al futbol com a verdaders fills d’Anglaterra; aücar la mort a puntellons, fer córrer la vigorosa sang per les venes en compte d’ajupir-se a plorar pel seu destí. Admirable, sens dubte.

Aquell dissabte la brisa bufava suau del sud-oest i feia hores que la placa de gel en què acampaven no emetia cap soroll inquietant. El capità, Ernest Shackleton, manà que sis mariners marcaren amb picoles les línies del terreny de joc. El fuster alçà les porteries amb restes del botaló de floc i, per darrere, s’hi afegiren trossos de xàrcia de pescar subjectes amb drisses d’acer. Als cantons flamejaven els banderins del Royal Clyde Yatch Club sobre esquís clavats en la neu. Les graderies s’improvisaren amb caixes buides i se serví una primera rodada de te calent per als qui havien quedat fora del partit: els malalts o els qui, senzillament, no serien capaços de clavar la pilota en la boca del volcà Erebus encara que els caiguera damunt. En la vora del gel una parella de balenes nadava a espaiet. Des de l’aire les acompanyaven, silenciosos, els corbs marins.

Shackleton capitanejava un equip. Frank Wild, l’altre. En joc estava l’honor, però també tabac, xocolate, cervesa, café, navalles d’afaitar i unes altres amenitats que fan digna la vida dels mariners.

En posar-se el baló a rodar es va vore que la cosa anava de veres. Cada jugada es disputava amb la fogositat i el dramatisme amb què, en les trinxeres de França, els jóvens premien el fusell damunt del fang, davall de núvols de gas mostassa. Cada incursió es feia amb el coratge que es demostraren abans de partir a la fi del món, quan es van conéixer en el vellut roig dels hotels de Buenos Aires. A les jugades dubtoses seguien protestes que no tenien en compte les graduacions d’a bord ni el revòlver que alçava el capità en la canya de la bota. I per què? Per què si ningú els mirava llevat dels pingüins? No en teniu ni idea. No en sabeu res. Perquè es miraven ells mateixos! Cadascú als seus companys i tots a l’interior del cor. Eren pardals blaus volant a l’interior d’una tomba de marbre.

Hurley marcà el primer gol per a l’equip de Wild i després empatà Wordie, un geòleg escocés amb la cara ratada de pigota, que engaltà la pilota, l’envià rumb a Nova Zelanda, l’estampà contra una foca de Wedell i va vore com, de retruc, entrava en la porteria davant la reglamentària indignació de McNish, el porter. Passat l’escàndol es va acceptar que l’Antàrtida era una jugadora de ple dret i el gol havia de valdre. Amb l’1-1 s’aplegà quasi al final. Llavors, Shackleton parà el joc i oferí doblar l’aposta: una caixa de whisky irlandés contra 11 lliures.

Els mariners acceptaren entre víctors i, en la jugada següent, Wild furtà el baló al capità, que es quedà amb un tros de la seua jaqueta a les mans, driblà el cirurgià, el cuiner i dos guardiamarina que es deixaren els bigots sobre el gel, i encarà la porteria amb la determinació d’un destructor de la Royal Navy. El sol s’amagava per la Terra de Coats quan es trobà, cara  a cara, davant de Clark, solitari i fatal davall els pals. El segon d’a bord es preparà per a clavar el tir de la victòria que faria que els seus companys tingueren una nit de reis al Ritz, davall la proa de l’Endurance, gaudint el botí, quan el terra s’estremí davall dels seus peus i es trencà el gel.

Desaparegué. La mar se’l va engolir en un segon.

Clark es tirà a ajudar-lo, però la banquisa va cedir per la línia de l’àrea i hagué de botar a un costat per a no caure ell també. Durant uns instants, el pànic s’apoderà d’aquells hòmens. Hi hagué crits, juraments, fustes llançades a l’aigua per a salvar el nàufrag… però ni rastre de Wild.

De sobte, alguna cosa alertà la tripulació; escoltaren els pingüins cridant a les seues espatles i, en girar-se, van vore el baló eixir a tota velocitat per un clavill. Darrere, pantaixant, xopat, amb un peu en el gel i l’altre en l’infern, corria Wild, Frank Wild, el diví John Robert Francis Wild, que disparà a porta buida i feu, gloriosament, el 2-1.

Hores més tard, en la cambra d’oficials, Shackleton s’acostà amb una botella i dos gots a Wild, que tocava el banjo amb un cigarret entre els llavis. A l’altre costat del vidre, s’estremia la nit antàrtica.

–Frank…

–Capità…

–Puc fer-te una pregunta?

Wild deixà de tocar i acceptà el got. El gust del whisky mesclat amb el fum del tabac el retornava als carrers de Skelton amb més força que les cartes que ja no rebia. Somrigué.

–Jura’m que mentres vas estar baix l’aigua no vas tocar el baló amb les mans.

–Tens la meua paraula, Shack.

I aixina, cavallers, era el futbol en 1915, quan el camp era blanc i la paraula d’un mariner valia una caixa del millor whisky irlandés.