Quin equilibri tan difícil, fer-li una ressenya a una amiga sense que l’afecte et contamine d’entusiasme l’opinió, pensava amb el llibre a la mà, abans de començar-lo. Per contra, després de llegir La mare (Empúries, 2026), la nova criatura d’Emma Zafón, el que em preocupa és quedar-me curta i que la prudència em contamine de tebiesa l’entusiasme.
Poques persones –se me n’acuden dos o tres– són capaces de pintar de tants colors, olors i sabors una època i un lloc propers i remots alhora, amb una prosa tan vívida que l’evocació és total. I és que no cal ser de Castelló ni haver viscut els bojos 2000 del totxo i la farlopa per a endinsar-te de ple en el context on ens situa La mare, però si ho eres, encara que siga cinquanta quilòmetres amunt o avall, en reconeixes tots els matisos d’una era tan funesta com fascinant, tan sòrdida i surrealista que se’n poden explicar més de mil, i totes pareixeran mentira.
Una premissa senzilla, què passa quan està malalta qui sosté l’estructura familiar, és el punt de partida d’un mosaic complex de relacions, rols i silencis de família que a ningú ens sorprén però que Emma Zafón explica a la perfecció, i, a més, en un context rural meravellosament recreat, no només per la parla borriolenca tan ben trobada que et ressona a les oïdes, sinó també per les textures reals i profundes que els personatges prenen i que impregnen les relacions entre ells com passa a la vida mateixa.
Frustracions, desencant vital, manca de propòsit, què vos hem de contar a estes alçades que no sapigueu. Res de nou: en un moment o altre a tots ens assalten per sorpresa, decidits a rebentar en mil galls les expectatives que un dia ens vam crear sobre el que havia de ser la nostra vida i la nostra transcendència. Però sobre això Zafón també té una mirada pròpia, de realisme gens màgic i d’un nihilisme mediterrani que fa una gràcia trista molt d’agrair entre tant d’optimisme esperançador i fal·laç.
Per anar acabant: La mare és un llibre potent, que acarona molts temes i en colpeja intensament d’altres, per a oferir-nos un retrat terriblement versemblant de la societat a les comarques del nord del país, amb una veritat tan innegable com punyent. Qui no coneix una Piedad o una Lorena o un fadrí matxutxo com Àlex? També vos diré que quina llàstima no conéixer més Avelinos, que la vida són quatre dies i avui ja és dijous.
Foto: Núria Machaca Morales
