“És un tractat de navegació!”, va cridar, arrapant la carta nàutica que penjava del seu estudi als peus del castell de Dénia, verdadera cova del tresor de dibuixos, poemes, exvots mariners, llibres i copes de vi. “No ho veus? En ‘Veles e vents’ Ausiàs descriu la singladura entre Itàlia i València. Fixa’t quan diu…”. Eixe era Tono Fornes (Tetuan 1955 – Jesús Pobre 2026), el Capità Boira, l’home capaç de fer reviure versos en la rosa dels vents de la seua apassionada cultura i abillar-los de la llum dels inicis. El radical partidari de la felicitat que interrogava els grecs des d’un xiprer tombat.
Carmen sense error en una taverna del port quan el vi es fa dens al besllum del capvespre. Juganer. Erudit. Generós. Amant. De la raça de Tirèsies teixit pels déus, com testimoniava el rem que tenia al fons del pati de sa casa de Jesús Pobre on desgranava converses que giraven, cadencioses, com els astres en un temps que no era este temps. Rapidíssim en la rèplica, en la seducció i encara més en els regals amb què regava la pàtria dels amics. Desamic del condicional en la mar i favorable a Troia, encara que el seu destí fora perdre’s. Llampugues, calamars d’iridiscències psicodèliques, frites de vaques, nyora i remena, remena, remena. Jo, senyor, vull ser nàufrag. Diapasó amerat.
Quan rebies un correu seu sabies que havies de posar el món en suspens el temps que fera falta, perquè allà –a la merda la LOGSE– espurnejava la millor literatura. En la revista Lletraferit ens va deixar peces impagables. I també en la premsa comarcal, quan tronava contra els abusos de la cobdícia i l’estupidesa que feien trontollar el paradís. A més, en Drassana va signar, junt amb el seu amic Santi Inocencio, el nostre primer Premi Diafebus de literatura juvenil amb, com no, Les aventures del Capità Boira (2018), un relat oníric, divertit i bellíssim entre Dénia i les Pitiüses, en aquella franja de mar que delimitava el món de Tono.
També ens regalà, junt amb el professor Robert Archer el llibre Veles i vents. El món de la mar en Ausiàs March (2022), un formidable tractat que estudiava la petjada real de la cultura i la vivència nàutica en el nostre major poeta. Quan parlàrem per primera vegada d’aquell projecte en sa casa de Jesús Pobre, en xafar el carrer ja a fosques, ens vam dir que, sense saber-ho, havíem fundat la nostra editorial per a publicar eixe llibre. Exactament eixe llibre.
Ara hem perdut un amic. I no som els únics, clars. Perquè al llarg del temps Tono Fornes va meréixer l’estima radical i propera de moltíssima gent. Gent que tingué llitera i camarot en el vaixell del seu cor i que fou convidada a navegar la parla i les històries del capità. Hui estem molt, molt tristos i molt fotuts, però també contents del privilegi de vore passar el cometa i sentir la seua calor per un instant. Allà, en el comiat, com en aquella escena deliciosa final de Big Fish, els amics i els mites es feren presència. I Dimas Montiel recità com un cavaller. I la veu de Santi Inocencio feu brandar els vidres. I es brindà. I allà on parares l’orella hi havia una anècdota deliciosa, una ensenyança insòlita, un vers i un vent.
Adéu, Capità Boira.
