En un article de fa uns anys, l’historiador Vicent Baydal parlava de les investigacions que estava portant a terme el Grup Harca, grup de recerca i reflexió sobre la història medieval valenciana (Ferran Esquilache, Frederic Aparisi i el mateix Vicent Baydal) sobre la història de l’antic poble de Campanar i, en particular donava a conéixer l’assentament a la població en el segle XVII de la família de Ramon Muntaner (“Els descendents del cronista Ramon Muntaner estan soterrats a l’església de Campanar”, Culturplaza, 10/05/2018).
La Genealogia, molt de temps desacreditada com a part d’aquella forma precientífica de fer Història, quan no acusada d’activitat elitista per associar-se a la noblesa, no ha sigut massa valorada en època contemporània ni el seu potencial aprofitat com a ciència auxiliar de la Història entre els valencians, a diferència d’altres països (França, Regne Unit) on és àmpliament conreada i reconeguda. No obstant, hui en dia tot això ha sigut superat, i en les últimes dècades s’ha definit i popularitzat una Genealogia científica i democràtica, que seguix un mètode d’investigació en arxius i rigor documental, i per a la qual tota nissaga familiar, des de la del jornaler més humil fins a la del ric propietari (i no és infreqüent que se succeïsquen), té la mateixa dignitat i mereix ser estudiada.
Un dels descobriments que ben prompte fa qualsevol persona que aprofundix una miqueta en el seu arbre genealògic i el posa en comú amb els d’altres persones del seu entorn geogràfic, és que totes les persones d’una comarca (no diguem ja d’una mateixa població, i no cal que siga menuda) estan relacionades familiarment entre si. Té tota la lògica si pensem que només retrocedint un o dos segles, la població tenia una dimensió molt més reduïda que en el present, per la qual cosa, per força, les genealogies s’entrecreuen. Actualment la població valenciana és de 5.425.182 habitants, però en 1960 no aplegava ni a la meitat, 2.481.000, i en 1900 era tan sols d’1.588.000. En el cens de 1797 baixava del milió (entre 825.000 i 907.500) i en el cens foral de 1510 eren unes 250.000 ànimes.
Els nostres Montaner de Campanar
Així, en el curs de les nostres recerques, les quatre persones que signem este article, amb arrels a la subcomarca de l’Horta Nord coneguda com l’Arc de Montcada, un dia vam creuar, per enèsima volta, els nostres arbres genealògics en la persona de dos germanes: Eugènia Montaner Martí (Pep i Francesc, de Benicalap) i Egipcíaca Montaner Martí (Josep Vicent, de Godella, i Ximo, de Benimàmet), nascudes a Campanar a mitjans del segle XVI. Fins ací, res d’extraordinari. Com hem dit, és habitual eixe creuament i Montaner, sense ser un cognom corrent (de fet, ningú el teníem en els nostres arbres genealògics fins a eixe moment), no es pot dir que siga desconegut a la zona.
Estem parlant ja d’una època anterior a la creació dels arxius parroquials a partir del Concili de Trento de 1563, de manera que haguérem de recórrer a les escriptures dels protocols notarials (testaments, cartes dotals) fins a poder saber que les germanes Montaner Martí eren filles del cavaller Lluís Nofre Montaner i Pardo de la Casta (este segon, destacat cognom de la noblesa valenciana d’origen aragonés) i Úrsola Martí Puig. Estirant del fil notarial, també sabérem que els pares de Lluís Nofre foren el també cavaller Lluís Montaner Martí i Eugènia Pardo de la Casta (que no hem pogut enllaçar de moment amb els Pardo de la Casta coneguts), i els seus iaios, pares de l’anterior: Joan Montaner Carròs (una altra família significada de la noblesa foral, amb qui tampoc hem pogut enllaçar) i Caterina Martí. I per últim, la generació anterior: Ramon Montaner Cervató i Anna Maria Carròs, pares del dit Joan.
De Muntaner a Montaner
Més o menys en eixe punt estaven les nostres investigacions, quan vàrem llegir l’esmentat article de Vicent Baydal de 2018, que situava els hereus del famós cronista medieval Ramon Muntaner i Sesfàbregues (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336) instal·lats a Campanar per aquella època. Deia Baydal: “Dels descendents de Muntaner se sabia molt poc. Es coneixia al seu fill, anomenat Macari com a conseqüència dels seus viatges per Grècia –on el nom és molt comú–, i al seu net, Ramon, que visqué en la València del segle XV, però res més. Ara hem pogut localitzar la sisena generació, és a dir, els rebesnets del net del cronista, en combinar una informació dels ‘Anales del Reyno de Valencia’ de Francesc Diago amb el testament de l’hereu dels Muntaner”.
Eixe hereu és Jeroni Montaner (la pronúncia valenciana del cognom) que Diago va indicar en 1613 que vivia a Campanar, dada confirmada pel seu testament, trenta anys posterior. Un militar (capità de la Milícia efectiva del Regne) i llaurador “amb desenes de fanecades de camps de blat i vinya distribuïts pels termes de Campanar, Paterna, Mislata i Quart de Poblet”, escrivia Baydal. Afegia que Jeroni volia ser soterrat junt amb els seus germans Antoni i Mateu, cavallers ja difunts, “en lo vas o sepultura del altar major” de l’església de Campanar, i que, com que no havia tingut fills, deixava tota l’herència al seu nebot, Jeroni Ramon Montaner. Com enllaçar les nostres Eugènia i Egipcíaca Montaner (i més enllà, Lluís Nofre, Lluís o Joan Montaner) amb els personatges anteriors?
Normalment, ens haguera costat anys i anys de visita d’arxius o d’espera fins que el procés en marxa de digitalització de documents històrics o el més recent d’indexació, transcripció o reconeixement amb IA del seu text, progressara, per a trobar més pistes per on seguir. Un camí genealògic en el qual, val a dir, inclús en les famílies més destacades (i que per això deixen més rastre documental) no sempre és possible avançar, per la destrucció de fonts. Però la sort es posaria en esta ocasió del nostre costat.
En maig de 2020, Josep Vicent va advertir que en el portal Todocolección estava a la venda un quadre denominat “Genealogia y escudos Familia Montaner S. XVII” (66×50 amb marc), que s’indicava que provenia de “la colección privada del Conde de Villafranqueza”. Però la qualitat de les fotos pujades a la plataforma de venda en línia no permetia llegir els noms de les diferents generacions. Després d’uns dies de pegar-li voltes i encuriosits pel seu contingut, un de nosaltres es va decidir. Va negociar el preu amb la part venedora, i finalment el va adquirir.
Al marge del caràcter original de l’obra (s. XVII) o de còpia posterior, és indubtable que les dades reflectides en la mateixa resulten de gran interés per al coneixement dels Montaner/Muntaner. La base de l’arbre genealògic l’ocupa un tal Hernando Montaner, i s’inclouen multitud de línies colaterals que es bifurquen en cada generació de la principal. L’hereu d’este és diu Juan Montaner i el següent Ramon Montaner. Seguit d’un Machari Montaner (“Jurat de Valencia en lo any 1336”) i d’un altre Ramon Montaner, és a dir, el fill i net coneguts del cronista, del qual també se sabia que son pare es deia Joan. Per tant, les dades genealògiques de la base del quadre coincidien amb les dades contrastades historiogràficament. I que trobem al final de l’arbre?
Doncs trobem ni més ni menys que a Geroni Montaner com a hereu de la línia i als següents germans: Antonio, Egipcíaca, Jusepa (religiosa de la Santíssima Trinitat), Matheu i Eugenia Montaner. Els tres germans referits per l’article de Vicent Baydal, les dos germanes de les nostres investigacions genealògiques i una sisena germana, no coneguda, religiosa. Per a rematar, s’indica que Jeroni i la resta de germans són fills de Lluís Nofre Montaner i Úrsola Martí, nets de Lluís Montaner i Eugènia Pardo de la Casta i besnets de Juan Montaner i Catalina Martí. Per tant, les dades documentades coincidixen tant per dalt com per baix, la qual cosa li atorga una alta credibilitat a les generacions intermèdies que caldrà, no obstant, confirmar documentalment.[1]
La genealogia completa reproduïda en el quadre (completada per nosaltres amb les mares, afegint el segon cognom, entre parèntesi), és la següent: Hernando (Ferran) Montaner, Ramon Montaner, Joan Montaner, Ramon Montaner (i Sesfàbregues, el cronista), Macari Montaner (i Castell), Ramon Montaner (i Cervató), Joan Montaner (i Carròs), Lluís Montaner (i Martí), Lluís Nofre Montaner (i Pardo de la Casta) i Jeroni Montaner (i Martí), a més dels seus germans Antoni i Mateu (continuant la línia amb el seu nebot, Jeroni Ramon Montaner, com va trobar el Grup Harca), i les seues germanes Egipcíaca i Eugènia, des les quals descendim nosaltres. Una bona base per a seguir investigant.
L’aportació de la Genealogia al coneixement històric
La millora substancial del nivell educatiu, l’enorme increment de l’esperança de vida i del benestar material, i la universalització en l’accés als arxius públics (a la qual tampoc alguns privats s’han pogut resistir), han fet de la investigació genealògica una afició cada volta més practicada per la ciutadania valenciana. L’aparició d’internet, un potent mitjà de comunicació per a compartir informació, unida a l’aplicació creixent de la digitalització a la documentació històrica, encara està fomentant més la difusió de la Genealogia. La majoria de les persones satisfan la seua curiositat en les primeres generacions o es desanimen quan apleguen a punts morts arxivístics, perdent-ne l’interés, però una part persevera al llarg dels anys, buscant pacientment noves fonts per a completar els buits.
Fruït d’eixe treball meticulós i acumulatiu, la Genealogia és capaç d’aportar no només dades concretes sobre la història de persones i pobles, sinó també visions globals sobre evolució demogràfica, moviments de població, sociologia, toponímia i antroponímia, cultura material, activitats econòmiques, etc. Una aportació que la Història acadèmica faria bé a valorar i aprofitar.
************************************************************
