Què dimonis té a vore València amb Palantir, l’empresa mastodòntica de Peter Thiel dedicada a la gestió de dades amb finalitats militars? Quina relació entre València i el Manifest Palantir que fa uns dies inscrivia en pedra el naixement d’una ideologia per al poder, no necessàriament compatible amb la democràcia? El Manifest Palantir ve a anunciar la necessitat de fer un pas més. La seua influència en el govern estatunidenc, ben elevada, només seria un trajecte per a arribar a la meta. Lluny dels discursos anarcoides per a desfer l’Estat i que este no moleste en la concentració de poder corporatiu, la crida de Thiel i Palantir propugna una cosa molt més ambiciosa: l’Estat per a qui ho controla tot.

De Palantir (la seguretat) a BlackRock (les nostres llars): la segona és una de les principals accionistes de la primera. És lògic haver arribat fins ací des del moment en què l’acumulació de poder ha assolit quotes de concentració tan grans que només els queda apropiar-se de la sobirania popular.

I quina relació té això amb València?Els apologetes del microcosmos ens diran que cap, ja se sap que València gaudix d’una qualitat de vida envejable i, per tant, indemne al conflicte. València tampoc tenia res a témer a Airbnb ni a la pujada immobiliària que va disparar el preu de la vida a les ciutats…

En canvi, el Manifest Palantir (convé llegir-lo sencer) és un avís, quan no alguna cosa més, per a ciutats com València, terreny mitjà, on elits i ciutadania continuen imaginant que sostenen amb les mans el destí de la seua pròpia ciutat. Està en joc la capacitat de les ciutadanies per a influir sobre els assumptes rellevants de la seua pròpia ciutat. És la fase final. Per això està en joc València.

Candidates, sense assegurar una València forta capaç de decidir per si mateixa, deixarà d’existir València i ja només quedarà un  artifici que imitarà el tipisme de la ciutat, tal com eixos bars franquiciats que amb Nano Banana fan cartells d’entrepans amb la senyera. Una representació de València que requerix de la seua absència.

Una València forta per tal que qui no ho és puga continuar tenint un espai de vida en la seua ciutat. Una València forta per tal que els grans reptes no es decidisquen per un interés molt privat. Una València forta per a recordar que quan la ciutat va triar el millor per a la majoria va ser quan de veritat encertà: el Cabanyal havia de destrossar-se perquè el progrés era obrir grans avingudes; el Saler havia de cobrir-se de torres perquè el progrés era construir sense límit; el Túria havia d’asfaltar-se perquè només a través d’eixa autovia s’arribaria al progrés.

Qui concentra cada vegada més poder corporatiu tindrà en els pròxims anys la gran temptació d’acabar de fer-se amb tot, seguint els principis Palantir. Ara més que mai, València necessita ser forta per a poder continuar sent, per a continuar existint.