Els baròmetres, les enquestes i les estadístiques confirmem la percepció dels ciutadans: el valencià està convertint-se en un idioma residual en les grans àrees metropolitanes d’Alacant-Elx i de València, mentres el seu ús davalla dramàticament en les ciutats mitjanes i minva també en els pobles més menuts. La sociolingüística ens explica què li està succeint a una llengua amb estos símptomes i confirma, també, la percepció generalitzada: està morint-se.

En este context, tot coneixem casos, sobretot en grans ciutats, de la creixent dificultat per a transmetre el valencià als fills, especialment si només un dels pares és valencianoparlant, però també, a voltes, si ho són els dos. En el primer cas és una missió quasi impossible. En el segon és difícil, especialment si els dos parlen valencià als xiquets, però canvien al castellà entre ells, un hàbit prou habitual, si s’han conegut “parlant en castellà”. És la realitat que tenim i que molts sabem.

He conegut un cas d’èxit dels primers. Li direm Ramon. Este xiquet, de 7 anys, parla castellà amb sa mare, valencià amb son pare i, a més, insistix a usar-lo amb els amics. Per què el cas de Ramon sí que ha funcionat? Per una senzilla raó: perquè el pare, a més de parlar-li sempre en valencià, li ha explicat des de menut les raons per les quals és important, de forma entenedora: som valencians, el futur del valencià depén de nosaltres, cal usar-lo sempre que pugam, etcètera. És a dir, a més de transmetre-li la llengua en el dia a dia, li ha injectat a Ramon l’orgull de valencianitat.

Este cas d’èxit hauria de fer-nos reflexionar sobre l’estreta relació entre el futur del valencià i el de la nostra identitat com a valencians. Una cosa no sobreviurà sense l’altra. I viceversa: sense el valencià, la identitat valenciana serà una altra cosa completament diferent d’allò que ha sigut fins ara.

Una majoria de valencians, a cavall del procés de desaparició del valencià en què estem immersos, se senten prou còmodes en l’actual realitat, com a espanyols-castellans que tenen com a pròpia una llengua de 500 milions. És més trist constatar que, per a uns quants d’ells, qualsevol altra cosa sobra: com el valencià, com la valencianitat.

Enfront d’açò, a cavall de Joan Fuster, seixanta anys després, uns altres valencians s’han apuntat com a alternativa, des de fa dècades, a un futur de catalanitat on, sobre la base d’una llengua compartida, els valencians estaríem condemnats a ser un satèl·lit cultural i polític de Barcelona. A no ser els amos. A canviar d’amos, en tot cas.

No es tracta d’assenyalar ni de buscar culpables, sinó de constatar com, després de dècades, la via valenciana ha encallat i no aconseguix obrir-se camí entre les concepcions espanyola-castellana i catalana que uns i altres volen, des de fora però sobretot des de casa, per al nostre futur. No costa massa constatar que, en l’actual situació, ens anem acomodant, a poc a poc, en els braços del gegant castellà.

S’enganyen també els catalans que alimenten, de forma més que generosa, l’opció fusteriana des de fa dècades. Si és que volen ajudar, vaja. Ens aniria millor a tots si assumiren, d’una volta, que som societats molt distintes i que, si no podem ser germans –perquè l’opció única és ser súbdits–, no anirem a cap de lloc, ni com a valencians ni com a germans…

El cas real de Ramon i de son pare ens podria obrir els ulls. Creure que tot va bé per passejar les estelades pels carrers valencians algun dia a l’any és viure d’esquena a la tossuda realitat del dia a dia. Clar i ras: sense valencianitat, en tots els àmbits, no hi ha futur. Ni per a la llengua ni per a res. Com hauríem d’haver deprés fa molt de temps. El mateix temps que se’ns acaba mentres cada nou baròmetre afona la nostra esperança.

Fotografia de portada: Societat Coral El Micalet