Tinc gustos decimonònics, què hi farem. M’agrada escriure amb ploma i omplir-li la tinta a raig, si pot ser de color merlot. Sovint en porto els dits tacats. Se’m fa la boca aigua amb el paper de carta gruixut i els ex libris de colp sec que marquen el meu nom en relleu. Em poso calenta amb les randes negres, les joies antigues, els rellotges de cadena, els llibres vells, els mobles que han vist moltes coses, els cementeris. Els objectes que es toquen i pesen i són de veritat.
No és estrany, doncs, que com a senyora gòtica del nord siga una fervent admiradora de les senyores gòtiques del sud, sobretot perquè això del nord i del sud són relativitats sense massa importància, segons des d’on les mirem i prou, però les fílies gòtiques ja són un altre tema, molt més permanent i definitiu. Jo, que podria haver nascut en un segle passat més lent i emmidonat sense cap recança, sento una atracció irrefrenable cap a les històries fosques, una mica iròniques, costumistes i meravelloses que retraten la decadència i la corrupció de la societat del sud dels Estats Units d’Amèrica a cavall entre els segles XIX i XX, i amb una manera molt particular d’entendre la relació entre la vida i la mort. Amb plantacions, velles mansions i paisatges pertorbadors com a escenaris, la crítica social es fa explorant les desigualtats socials i racials amb personatges grotescos, atmosferes angoixants i climes de violència. Si fa cent vint anys, esta gent il·lustrada de pell tan fina ja considerava que la seua societat estava en decadència, no sé què pensarien ara de la carrera desbocada cap a l’abisme que han mamprés els seus compatriotes contemporanis, però d’això en podem parlar un altre dia…
Vos hauran vingut al cap Faulkner –“és que en este poble és verdadera devoció el que hi ha per Faulkner”–, Tennessee Williams o altres de la seua generació, molt bé. Ens agraden molt, però ja se’n parla sempre, d’ells. Jo avui he vingut a parlar de senyores estupendes com Carson McCullers o Harper Lee, però molt especialment, de Katherine Anne Porter, a qui vaig conèixer, tardanament per a la meua desgràcia, a partir de Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, el recull de tres relats que La Segona Perifèria ha publicat en la nostra llengua, amb traducció d’Albert Pla Nualart i Núria Guilayn Llinàs. Ja des de la solapa, aquella senyora elegantíssima que me mirava fixament em va prometre que passaríem grans estones juntes. Promesa acomplida: personatges inoblidables, evocació perfecta, ritme, fluïdesa i el drama contingut als límits raonables de l’educació i el bon gust, com a mi m’agrada.
Quina tia. ¿Quantes possibilitats té una xiqueta nascuda a Texas el 1890, òrfena de mare als 2 anys, casada als 16 amb un borratxo maltractador, i que només va assistir a l’escola primària, d’esdevindre una de les grans escriptores del sud dels Estats Units? És pregunta retòrica: poquíssimes. Però Katherine Anne Porter les va aprofitar totes i cadascuna de les que li van passar per davant. No puc estar-me d’explicar que, per sumar-li dificultat a la cosa, va estar internada dos anys en un sanatori per a tuberculosos i després quasi es mor en l’epidèmia de grip espanyola de 1918, que va superar feble, fràgil i totalment calba. El cabell nou li va sortir blanc i així se li va quedar la resta de la seua llarga vida, perquè esta senyora ideal es va morir amb 90 anys, el 1980, amb quatre divorços, una histerectomia i molts avortaments a l’esquena, però sobretot amb una carrera literària absolutament reconeguda. Amb segells de correus i tot. No sé si és el somni americà, això de viure d’escriure, però ella ho va fer i a mi em pareix que se li acosta bastant.
Katherine Anne Porter ja tenia 76 anys quan va guanyar el Pulitzer i el National Book Award, amb una sola i exitosíssima novel·la publicada, però una extensa carrera en narrativa breu, i les cinc nominacions al Nobel li van arribar també passats els 70. Res està perdut del tot fins al final, senyores, et murmura des de la solapa si t’hi fixes prou.
.
