En el principi va ser un bell, funcional i modern despatx al carrer Ciril Amorós. Jo ocupava una estança lluminosa des d’on perpetrava les meues faenes d’advocat però també la lectura furtiva de llibres no exactament jurídics, i entre unes coses i altres mirava les rectangulars parcel·les de cel (era un dels últims pisos d’aquella finca que havia firmat Goerlich) que en dos franges blaves s’oferien esplendoroses des de les estretes finestres que davant de mi tenia. També molts dies –com tants, com tots– dotorejava indolentment per internet a la menor ocasió.

No recorde com, però un d’aquells dies vaig acabar escodrinyant pel blog que el periodista Arcadi Espada (de tot açò fa ja més de vint anys) mantenia. El funcionament era senzill: l’amo del corral penjava cada dia o cada pocs dies una peça, i a partir d’ahí tots els espontanis que volien, per mitjà d’un nick o pseudònim més o menys explícit, críptic o enginyós, deien la seua, sense limitació d’espai i amb plena llibertat per a referir-se o no al tema plantejat pel propietari de l’espai. Ràpidament eixe blog se’m va fer molt addictiu. En aquella caterva de comentaristes anònims hi havia talent a mansalva. També irreverència, reaccionarisme freqüent i jactanciós, erudició, diversió o pedanteria, però sobretot un dinamisme tremendament atractiu que em descarregava de l’aspror de la faena i de la conversa tan tècnica com plúmbia dels companys.

Jo dins del despatx llavors ja era l’estrany, el rar, el del valencià, el progre, el cultureta. Una espècie molt inusual en un ecosistema d’estereotips rígids i tancats, amb pànic a les dissidències o només aptes (les dissidències, dic) quan suposen incrementar el volum mitjà del mos que se li aplica en forma de facturació al client. La relativa solitud que per aquells dies em procurava eixa certa heterodòxia de maneres i hàbits que jo mantenia, només trobava un relatiu consol (i un fervorós entusiasme, diguem-ho tot) en la literatura i en aquell blog. I, entre el anònims comentaristes que a diari nodrien aquelles pàgines digitals, prompte van cridar-me l’atenció dos nicks que ràpidament vaig deduir que tenien darrere la mateixa persona: Viejo Casale (com el personatge fanàtic del futbol creat per l’escriptor argentí Roberto Fontanarrosa) i El pastelero trotskista (clara referència a una en aquell moment recent pel·lícula de Nanni Moretti).

La persona que s’amagava i donava veu alterna a eixos noms (amb una certa preferència quantitativa per Viejo Casale) era evidentment la mateixa, per la similitud de la prosa però sobretot per parlar, amb una mirada i d’una manera que va obsessionar-me, de la ciutat de València. Per exemple, açò que va escriure i pujar el 5 de juliol de 2005:

A veces Valencia es Roma. En las paredes rojizas de la calle Cadirers, en el desconche crepuscular de algunos zaguanes, en el leve tintineo de las fuentes modestas que sorprenden al paseante en mitad de la noche. Otras veces, Roma es el recuerdo de Nani Moretti. Las sobremesas de domingo a lomos de la vespa, el sol que estalla contra el perfil de las torres, la clientela freak y por atornillar de la Fnac a primera hora. Esa turba de lelos sin siesta, especímenes blancuzcos y a medio cocer, reconocibles por el hedor a semen que desprenden al doblar la esquina. Chusma rentista de la avenida del Oeste, petrificados en las esquinas del verano a las cuatro de la tarde, sudorosos y anhelantes, con la paja del día recién hecha. Heridos en algún lugar de la infamia. Incapaces de reconocer el error, la trampa, el trilerismo. Carne de cañón. Efectos colaterales del paisaje y su venganza.

O açò, del 10 d’octubre del mateix any:

Preparo la mudanza. En apenas dos meses me instalo frente al mar. Resulta extraño que vivir en la playa te conceda el privilegio de creerte en otra ciudad. Pero esa sensación se multiplica en las noches de domingo, cuando el aliento de la rutina se impone a golpe de reloj y uno ha de forzar el regreso al escenario de los lunes mientras el leve rumor de las olas te dedica su nana más elemental. Antes de volver, hemos ido a cenar a Casa Calabuig, un bar portuario, de principios del siglo pasado. Dos bocadillos y dos cañas. 10 euros. Sólo nosotros éramos de aquí, pero me sentía extranjero. La Valencia marinera es un relato por descubrir, un viaje que empiezo en breve y que no sé lo que nos deparará. Hasta ahora la playa era un recurso, una posibilidad. En breve será mi hogar, mi paisaje, mi nueva vida. Con una virulencia extrema lo he sentido esta noche, jugando a ser lo que seremos en tan sólo unas semanas. Ha sido convincente recorrer la fachada marítima desde La Patacona hasta Casa Calabuig e imaginar el futuro a su lado. La brisa ondulaba su melena rubia y sus deseos se confundían con los míos: “Tengo ganas de que nos vengamos ya.

Tota eixa retòrica em va resultar fascinant, un arcà per descobrir i davant del qual jo no podia quedar ni indiferent ni immune. Però tot allò del blog d’Espada em resultava insuficient, en volia més, necessitava més. Així, clavant aquells malnoms en el buscador, detectivescament (i divertint-me molt) acabí trobant l’empremta d’eixa mateixa persona en un altre blog, esta vegada teòricament limitat al valencianisme futbolístic: Foro Che. La interiorització obsessiva que jo havia fet durant mesos d’eixa prosa em va permetre descobrir-lo, amb la seguretat de l’especialista, davall de dos nous pseudònims que per allà ballaven: Bartleby (com el personatge del relat de Herman Melville) i Bar Torino (local on es va fundar el València FC en 1919). En aquell blog el meu ídol ocult donava eixida al seu forofisme extrem alhora que jugava a desdoblar-se successivament en personatges que anaven de la militància futbolera fanàtica a certa exhibició cultural serena que denotava un autodidactisme encara en creixement, allunyat en tot cas de les formes i maneres universitàries que jo ja reconeixia perfectament, i sempre amb l’embolcall d’aquella prosa suggeridora i esplendent i el rerefons d’una València que semblava destinada a perdurar.

Però, com era perfectament previsible, res era prou per a l’addicte, i la recerca de nous nicks i nous textos no tenia fi. Busca rere busca, al remat el vaig trobar una volta més, ara amb el pseudònim de BT (Bar Torino), com a comentarista ocasional d’una sèrie de blogs que semblaven agermanats davall d’un blog matriu anomenat La Cretina Comèdia. El desconegut donava la sensació de ser amic d’alguns dels autors d’aquells blogs, lector eventual i comentarista a temps parcial, sempre amb certa suficiència que no li coneixia i em va sorprendre prou però no tant com per a negar l’autoria: sens dubte era ell.

Aquella Cretina Comèdia, aquells blogs i els seus artífexs em van agradar tant que vaig quedar-me per allí una temporada. No coneixia a ningú, i ells tampoc mostraven els seus noms reals, però els temes que tractaven (futbol, literatura, cine, política i una gastronomia que festejaven en pantagruèlics dinars o sopars que s’allargaven com la joventut permet i que després relataven per escrit en pedantesques “cròniques”) eren molt del meu gust. Tant m’agradava tot allò que intervenia comentant (degudament tapat per pseudònim) molt a sovint. Tan a sovint que aquells acabaren per convidar-me a un dinar a cegues, un d’eixos moments decisius en la vida en què tot haguera sigut diferent si no haguera acceptat aquella invitació. Però ho vaig fer, i els vaig conéixer, en viu i en directe. Eren Felip Bens, Vicent Chilet, Josep Vicent Miralles, José Luis García Nieves, José Ricardo March, Vicent Molins, Àgueda Vitòria, Dani Reverter i alguns més. I als que molt poc després s’afegiria, amb el seu mític blog Vent d Cabylia, Vicent Baydal. Tots, però molt en particular Felip Bens, eren amics o coneguts d’aquell que m’havia portat fins a eixa taula on em digueren que BT era, en realitat, un tal Rafa Lahuerta, a qui finalment vaig acabar coneixent poques setmanes després.

D’aquella trobada amb tots ells va vindre l’amistat, les concomitàncies, molta diversió, molta nit i temps després la proposta, de la mà de Felip Bens, de ressuscitar la revista cultural Lletraferit. I un parell d’anys més tard la fundació, pels mateixos que ens havíem fet càrrec de la revista, de l’editorial Llibres de la Drassana. Un dels primers llibres que publicàrem va ser La balada del Bar Torino, de Rafa Lahuerta, que jo vaig viure com el tancament d’un cercle que havia sigut determinant en la meua vida. Recorde perfectament l’edició final d’eixe llibre amb Rafa a ma casa, una vesprada sencera on estiguérem revisant galerades i canviant coses ací o allà, amb la remor de fons del Botànic i les campanes de Sant Sebastià que marcaven les hores i anaven colant-se pels finestrals mentres la vesprada anava diluint-se.

I després Noruega, la novel·la que Rafa va presentar a la tercera edició dels Premis Lletraferit. Ja quan la tinguérem per primera vegada entre les mans érem conscients que allò no era una cosa corrent, però tampoc sabíem del volum de l’impacte que causaria, les repercussions que encara seguixen i les que seguiran. Sí recorde bé la vespra del dia del lliurament dels premis quan, ja sabedor que havia guanyat, va enviar-nos un correu electrònic per a dir-nos que no pensava anar a la gala, que volia que el llibre isquera sense autor conegut, que ell s’esborrava de tot, que en realitat no suportava tot el rotllo eixe dels premis. I recorde també l’estupor que va envair-nos, les converses telefòniques intentant explicar-li que no podia fer-nos això i el correu emocionant que Vicent Baydal li va enviar en nom de tots però redactat per ell, i que va convéncer-lo. La resta ja és història de la literatura valenciana. Com ho és La promesa dels divendres, i tot allò que vindrà.

No fa massa temps vaig encarregar-me de traduir al castellà eixe darrer llibre de Rafa, La promesa dels divendres. Com sap qualsevol que ha passat per eixe procés, no hi ha millor lector d’un llibre que aquell que el traduïx, per la intensitat i la profunditat absorbent que eixa tasca requerix. Un dia li vaig dir a Rafa que, contràriament a com havia pensat fins a eixe moment, i després de traduir-lo, m’agradava més que Noruega, i que era d’un enorme mèrit haver parit una obra com La promesa després d’haver escrit una cosa tan infreqüent com Noruega. Va contestar-me que ell, davant d’eixes dos, preferia La Balada del Bar Torino, i que el considerava el seu millor llibre, i jo vaig pensar que en realitat ell mai descavalcaria a son pare del pòdium al qual havia pujat, perquè Rafa un dia es posà a escriure bàsicament per a eternitzar i homenatjar a son pare, i eixe llibre és, entre els seus, el que millor sublima eixe desig íntim, irrenunciable.

Des de fa uns quants lustres i fins fa a penes dos dies Rafa Lahuerta ha treballat en una papereria situada en la Gran Via Ferran el Catòlic. Jo visc a prop, i precise freqüentment (encara tinc despatx, però aquell de Ciril Amorós quedà arrere) de fulls, carpetes, arxivadors i tota eixa miríada de bagatel·les acolorides amb formes de llapisseres, bolígrafs o retoladors infinits que conformen les sempre vistoses prestatgeries de les papereries. Durant els últims anys, moltes vesprades he passat per allí per a comprar o encarregar-li allò que necessitava, encara que en realitat ho feia per a complir el ritual segons el qual una vegada comprat o encarregat allò que fora, eixíem a la porta i allí xarràvem i xarràvem sense pressa, com si ja fórem els jubilats que encara no som, intercanviant-nos recomanacions de llibres, algun pèssim acudit d’eixos que tant li agraden, maledicències variades, xafarderies mundanes o literàries o fins i tot confessant-nos alegries o penes de les nostres ja discretes vides sentimentals.

Des del moment en què, fa uns mesos, va contar-me que acabava a finals de març, cada una d’eixes últimes vesprades amb Lahuerta l’he viscuda com un compte arrere que a hores d’ara ja ha aplegat al seu punt d’ignició. Estic content per ell perquè està feliç, i perquè ha agarrat l’horitzó de la seua nova vida amb un entusiasme envejable, com una oportunitat per a professionalitzar la seua condició d’escriptor, i ho té fàcil perquè qui res ambiciona té ja recorregut la mitat del camí, i ell és d’eixos.

Jo seguisc com sempre, i soc d’aquells que no podem llevar-nos la melancolia que portem damunt com una maledicció o una segona pell, i lamentaré l’absència (tot i les promeses que ens hem fet de dinars o sopars, de més llibres, de no perdre el contacte, etcètera), igual que trobaré a faltar eixa Vespa eterna amb l’escut del València aparcada a la porta del negoci, la possibilitat certa d’acostar-me a xarrar amb ell amb qualsevol motiu, o l’agraïment immens que sempre li havia fet en silenci i ara proclame en veu alta per haver capgirat amb la seua escriptura el meu destí, per haver-se convertit sense saber-ho en el motor remot que va propiciar que aplegaren a la meua vida tantes coses somiades, tanta gent valuosa, i tantes meravelles.