Llegim i xarrem amb Ricardo Menéndez Salmón arran de la publicació de la seua última novel·la: Arca (Seix Barral, 2026), i ens advertix -com a “escriptor coherent” que és- que “‘Arca’ és l’evolució natural d’una sèrie d’interessos que són els que m’acompanyen com a escriptor des que vaig publicar la meua primera obra en 1999”. L’autor considera que la seua formació en Filosofia li “ha dotat fonamentalment de temes”, més que en el “llenguatge ressonant, ambiciós, que creu en la pròpia potència de l’instrument com a generador de bellesa i de coneixement”, tan característic i present en totes les obres de Menéndez.

En el seu haver compta amb assajos, relats, estudis, poesia i fins un còmic… Però és la novel·la el gènere en el qual se sent més còmode. “La novel·la té una virtut que és que és un gènere molt exitós precisament a l’hora d’absorbir tots els altres gèneres. A mi el que em fascina de la novel·la –primer com a lector i després com a creador– és eixa capacitat que té de metabolizar-ho tot”, admet.

Durant l’entrevista, Ricardo fa referència en diferents ocasions a la importància de ser coherent -com a escriptor i com a persona- i destaca com “he intentat ser coherent també en la meua trajectòria, a vincular la meua trajectòria a un únic segell des de l’any 2007. Això m’ha donat molta tranquil·litat, tindre una editora de confiança des de fa vint anys”. I afig: “Crec que el verdader èxit per a un escriptor dels meus interessos i de la meua prosa és precisament tindre la confiança d’una editorial i d’un segell que porta a gala, atendre una certa excel·lència literària i que m’ha deixat sempre treballar amb molta tranquil·litat”.

Arca té, per tant, una ecosistema literari propi, un procés de redacció de fins a sis anys i unes 130.000 paraules, que deixen constància que “l’escriptor pot aspirar a intentar ser com un sismògraf de la realitat”.

Com naix Arca? No té un únic punt d’arrancada, jo crec que hi desemboquen molts rius, molts interessos, perquè és una novel·la que porta molts llibres dins, té molt de reflexió sobre una època, està molt lligat a l’experiència d’una ciutat, que en este cas és Venècia. És una novel·la molt poderosa, com quasi tot el que he escrit des del punt de vista de la imatgeria, les imatges que la pròpia novel·la genera, les que la pròpia novel·la es nodrix.

Quin ha sigut la teua part favorita del procés de creació –que ha durat uns sis anys– d’esta novel·la de fantasmes? Més que una part, em quede amb el resultat final, amb la sensació final que m’ha donat la novel·la. Jo mai he tingut una sensació tan intensa com d’habitar un món propi. Ha sigut molt gratificant per a mi com a escriptor. Ha sigut un repte escriure esta novel·la, fins i tot per la seua grandària. Mai m’havia enfrontat a un text de quasi 130.000 paraules i tan estés en el temps. Em quede amb eixa idea d’haver generat com un artefacte autònom. He creat un món dins del món. Això és el que Arca: un ecosistema literari propi.

I la més difícil? El més difícil ha sigut sostindre en el temps l’obstinació. Perquè sis anys són molts anys de treball. Jo crec que quan u escriu una novel·la, la novel·la t’acompanya sempre. A mi m’agrada dir que l’escriptor ho és les 24 hores del dia. I a vegades mai eres més escriptor que quan no estàs escrivint. Quan estàs “fabulant”… Gaudisc molt amb l’arquitectura dels llibres. Pensar en els llibres. Sostindre eixe treball durant un període tan dilatat de temps ha sigut un repte. Esta novel·la comence a concebre-la a les portes de la pandèmia. Han passat moltes coses des de llavors. Sis anys en la vida d’una persona és molt de temps. I això ha sigut allò més difícil: que el llibre no haja caigut, que no m’haja abandonat.

Per què creus que diuen que la qualifiquen com la teua obra més ambiciosa? Ho és. Per descomptat ho és des del punt de vista de l’extensió. Ho és des del punt de vista de la dificultat objectiva que ha sigut escriure este llibre. I crec que també ho és des del punt de vista de la proposta. Arca és un llibre complex. És un llibre amb una densitat específica molt gran… És un llibre que exigix quasi una lectura com una apnea. És a dir, has d’entrar en el llibre, has d’entregar-te a ell i no has de deixar que el llibre se t’escape. És un llibre que exigix una espècie d’immersió.

La novel·la tracta de servir com a reflexió sobre el destí d’Europa? Això sempre. Jo no soc capaç de concebre un llibre, no sols meu, sinó els llibres que m’interessen, que no m’interroguen. Els llibres m’han de commoure en altres aspectes, a vegades el mer ús del llenguatge, però també han de ser llibres inquisitius, que m’interpel·len, siga l’emoció o siga la intel·lecció. I la idea era un poc eixa també: triar Venècia òbviament té sentit des d’eixa lògica, perquè crec que és una ciutat que resumix bé totes les nostres virtuts europees, però també totes les nostres debilitats, tots els riscos que d’alguna manera estan ací. I sí, crec que el llibre pot funcionar com una reflexió sobre en quin lloc de la història estem ara mateix, d’on venim i cap a on és possible que caminem.

Què trobaran els lectors i lectores en Arca? Arca els regalarà, d’una banda, una novel·la de peripècies, enigmes, fantasmes, una casa encantada, viatges… Però al mateix temps tot això està al servici d’una novel·la d’idees. Llavors, jo crec que trobaran eixe matrimoni, eixe diàleg entre les novel·les de gènere i la novel·la d’idees, que és un poc el propòsit final.

Creus que eixe futur distòpic, no tan llunyà, descrit en la novel·la podria arribar a fer-se realitat? Jo crec que la marca d’aigua de la nostra època és la velocitat a la qual les succeïxen coses. Tot succeïx molt de pressa i succeïxen moltes coses al mateix temps. Un dels llocs on la novel·la mira, per exemple, és si no estem en un moment en el qual la nostra pròpia autopercepció com a espècie està canviant, és a dir, les definicions que ens han portat fins ací del ser humà. I crec que l’escriptor pot aspirar a intentar ser com un sismògraf de la realitat. Crec que els escriptors importants tenen una espècie d’olfacte per a detectar quines són les línies de força de la seua època i construir ficcions que d’alguna manera intenten contindre’ls.

Quins són els teus pròxims projectes? La veritat és que el llibre ha sigut un lliurament tan incondicional i tan llarg que ara mateix estic com buit, com en guaret. No tinc cap projecte de ficció que em ronde. Ara el que vull és gaudir d’açò, de la part de què passa amb el llibre: com va, com entra en diàleg amb els lectors… Perquè he invertit molt de temps de la meua vida en açò i m’interessa vore la recepció del llibre.

Què esperes que senten els lectors? M’agradaria que els quedara eixa sensació que jo vaig tindre en acabar-lo d’habitar un espai i un cronomapa que és fictici, però que pot permetre establir un diàleg amb allò real. A mi em fascinen els llibres que són capaços de cancel·lar d’alguna manera el temps de fora i crear la seua pròpia respiració, el seu propi equilibri.