Sobre les taules, l’enèsim cas d’una llarga llista d’absurditats que, per desgràcia, s’esdevenen de forma massa habitual en el teatre valencià. Resulta complicat d’explicar el desnonament de la Companyia del Teatre Micalet (CTM) de la seua històrica sala del barri del Botànic de València. Un resum del sainet: els propietaris de l’edifici, la històrica Societat Coral El Micalet, en concret la nova junta presidida per l’escriptora Gemma Pasqual, ha imposat la rescissió del contracte que unia la companyia al seu teatre. Es carreguen de colp, de la nit al dia, trenta anys de faena exemplar, tant pel que fa a l’activitat escènica de la companyia –un repertori més que destacable– com també a la gestió d’un espai cultural cabdal del cap i casal.
Preguntava Miguel Hernández als llauradors de Jaén “¿de quién són estos olivos?”. Com en un drama rural del segle XIX, la Societat Coral presenta el desnonament de la companyia com una “recuperació ordinària de la gestió” per motius econòmics i organitzatius. Argumenten en un comunicat que el teatre cedit “no compensava, ni tan sols, el cost elèctric”. Amb el control directe de l’espai escènic busquen un negoci rendible que els ajude a equilibrar els comptes. Darrere dels arguments economicistes no trobem cap indici de perspectiva, no importen les últimes tres dècades de faena de la CTM que han transformat un local inert i buit en el teatre de referència del país, de la llengua i de la professió: “¿quién levantó los olivos?”.
El teatre que ens mereixem
Per comparació a altres tradicions pròximes o llunyanes, al teatre valencià li falta múcul. La llista de mancances és llarga i no cap en un article. D’entrada figura la desídia institucional, quan no directament l’hostilitat cap al sector. Projectes com l’antiga Moma Teatre, que podrien haver suposat la base per a construir un model institucional a la manera del Lliure de Barcelona, es van dissoldre per l’esgotament que causa la indiferència.
També apunta al model Lliure la Companyia del Teatre Micalet, que resulta particularment obstinada en la persistència. Justament enguany acaben de celebrar els trenta anys amb la recuperació de tot un èxit, Ballant, ballant, un dels espectacles en la nostra llengua més vistos de la història. La reposició suposa la cirera d’un pastís d’aniversari que celebra una quarantena de produccions pròpies, la major part dels guardons del sector i, el que és més important, la construcció de tot un símbol que actua de far del teatre en valencià.
Però no només les xifres compten, també el valor icònic d’una companyia que des dels seus inicis amb Nàpols milionària (1995), d’Eduardo De Filippo, ha sabut llegir, eixamplar i connectar la nostra tradició teatral amb referents mediterranis i europeus. El seu repertori ha combinat clàssics (Molière, Goldoni, Shakespeare, Brecht, Txékhov, Priestley…) amb els autors valencians de referència (Paco Zarzoso, Manuel Molins, Rodolf Sirera…), figures proscrites durant dècades dels escenaris oficials que han trobat a la sala una finestra amb el seu públic.
Ara que el PP prohibix als instituts els autors balears i catalans, cal aplaudir que la programació del Micalet –mentre l’ha gestionat la CTM– ha estat l’únic oasi on s’han pogut vore amb regularitat companyies i autors de referència del nostre àmbit lingüístic, de La Calòrica a Guillem Clua, de qui encara tenen en gira L’oroneta. Còmics censurats com Xavi Castillo també han trobat recer en una programació a contracorrent, refugi contra les lògiques imperants del teatre comercial madrileny.
Considerar l’afer del Micalet com una qüestió econòmica, una “recuperació ordinària” d’un espai, com qui recobra un cotxe llogat o un llibre en préstec, és d’una manca total de perspectiva i coneixement del sector escènic. Ras i curt, tant la companyia com la sala del Teatre Micalet, amb totes les seues mancances, ha sigut el més paregut que hem tingut a un centre de producció nacional, un escenari independent amb vocació i ambició pública, el teatre que necessitem i que el marc institucional no ha sigut capaç de consolidar.
I ara?
Uns 400 professionals de les arts escèniques, incloses les principals associacions sectorials i el Consell Valencià de Cultura, van signar un manifest en febrer en suport de la companyia i a favor d’un diàleg. Fundadors de la CTM junt amb Ximo Solano, conversem amb els directors artístics Pilar Almeria i Joan Peris, que lògicament es troben en xoc: “El nostre model no és itinerant ni ocasional. És un model de teatre amb casa, amb programació coherent i estructura permanent. Per tant, el full de ruta és clar: mantindre l’activitat artística i trobar una nova seu que permeta preservar el model que hem construït durant trenta anys”, i remarquen: “València no pot perdre un projecte estable en valencià. Nosaltres no renunciarem a eixe model”.
Davant la decisió de desnonament, el relat de la Societat Coral deixa un diagnòstic amarg: “El diàleg no ha estat possible”, segons expliquen Almeria i Peris, no hi hagué “un debat en igualtat de condicions”, de manera que la companyia “no va poder replicar afirmacions que afectaven directament la nostra professionalitat, calúmnies i difamacions”.
En qualsevol país normal, atesa la importància del projecte, els responsables polítics de Cultura haurien d’haver-se personat: “És una absència significativa, perquè el que està en joc no és un conflicte privat, sinó un projecte cultural de referència”, apunten Almeria i Peris, “no hem rebut cap proposta de solució” de les institucions.
I sobre les causes, apunten directament al cor de la disputa: “argumenten que podran traure més diners del teatre”, però la fotografia és clara: “el suport del sector i del públic ha sigut contundent”, la prova que el Micalet no és només un contracte de lloguer, sinó un projecte cultural irrenunciable de les arts escèniques valencianes que cal salvar. Esperem que l’absurditat no s’acabe imposant.
