Un arbre tan singular com el plàtan ha cridat l’atenció des de l’antiguitat. I no parlem del Platanus x hispanica, un híbrid relativament recent (del segle XVII), sinó de l’original Platanus orientalis. Este és el que ha quedat registrat en la història, les llegendes i la mitologia de cultures com ara la grega (segle VIII aC); persa aquemènida (s. V aC); en la Bíblia jueva; o la de la Roma clàssica. Vegem-ne uns exemples.

El ‘Catàleg de dones’ d’Hesíode. La princesa Europa i el plàtan

Molt abans de les formalitzacions científiques els humans van intentar interpretar, explicar, predir la natura mitjançant els mites. El resultat és que el món natural conserva una miríada de noms i conceptes associats a mites i personatges més o menys llegendaris que ens poden ajudar a obrir portes en el mur que separa “les dos cultures”, “ciències” i “lletres”». I el mateix podríem dir de les paraules. Perquè quan són enteses “les paraules parlen”; i paladejar-ne l’origen ajuda a interpretar-ne el sentit i a vincular diferents àmbits temàtics. En el cas del plàtan d’ombra (Platanus), ja hem tingut ocasió d’assaborir-ne el nom i associar-lo a l’origen, la forma i el paisatge; i ara ho farem amb els mites, llegendes i històries que l’acompanyen. Comencem pel principi.

De la Grècia arcaica, allà pel segle VIII aC, ens han arribat obres de dos grandíssims escriptors, Hesíode i d’Homer. El primer va compilar molts dels mites més rellevants en tres poemes: “Origen dels déus”, Teogonia; “Els treballs i els dies”, una lloa al treball i al calendari, tot entreverat de consells i proverbis; “Catàleg de dones” (Gynaikôn Katálogos), relacionades amb l’origen de ciutats, dinasties, llinatges i costums a causa de la unió -no sempre consentida- amb déus o herois. En concret, mentre la “Teogonia” parlava de déus immortals, “Els treballs i els dies” bastia un pont entre el món diví i els humans; i el “Catàleg” explicava com la interacció entre els déus i dones mortals, nimfes o deesses, havia originat aquella primera humanitat de la que Hesíode aspirava a  ser el narrador.

En el “Catàleg de dones” cada història comença amb la fórmula Ehoiai (“O tal com la que…”); i l’estructura també és repetitiva: a) presentació d’una dona i el seu llinatge; b) descripció del seu matrimoni o unió amb un déu; c) llistat de descendents, herois o semidéus que sovint aportaven el seu nom, com a epònims, a allò que havien fundat. Per posar-ne un exemple: «O tal com la que, Europa, de belles galtes, […], Zeus la va portar a Creta, després de transformar-se en un bou…».

Inspirat en un previ de Tiziano (1562),  “El rapte d’Europa” de Rubens (1629; Museo del Prado), descriu el moment en què Zeus, metamorfosat en un toro blanc, trasllada la princesa fenícia Europa en direcció a l’Illa de Creta. Allí la violentarà, suposadament als peus d’un plàtan d’ombra.

El mite ve a contar que la princesa fenícia Europa, filla del rei de Tir, en ser seduïda, raptada i forçada per Zeus metamorfosat en bou blanc, originaria el rei Minos de Creta . [Però no el Minotaure, que era un híbrid entre un toro -regalat per Posidó als cretencs- i la reina Pasifae, esposa de Minos. Va ser a eixe híbrid monstruós al que va matar Teseu, l’heroi atenenc; un mite similar al que també havia fet Hèrcules, l’heroi dori, capturant un toro salvatge que assolava l’illa i realitzar com a seté dels dotze treballs que li havia encarregat el rei Euristeu de Micenes]. Això no tan sols legitimaria la dinastia governant, la minoica, el nom de la princesa serviria per reivindicar que Creta és d’Europa (Grècia), no d’Àsia (Fenícia).

Tot i que en el mite d’Europa no figura cap plàtan com aixopluc de la forçada unió, en una versió molt posterior, “Les Metamorfosis” del poeta romà Ovidi (s. I dC), l’acte s’hauria fet a l’ombra d’un arbre que sembla ser un plàtan: «I el déu, que ja no necessitava la forma amiga [del toro], va gravar el record en un arbre de plaques fosques sobre l’escorça blanca[…]» (Llibre II 846-875).

Curiosament, en comentar-li açò al botànic Lluís Serra Laliga, em va informar que al nord-oest de l’illa de Creta es troba el poble de Plataniàs; tot i que tots dos coincidíem en què estava massa lluny de Fenícia per formar part del mite, va afegir: «Jo vaig estar allí, i les rambles estan plenes de plàtans, el seu hàbitat natural; i també, ¡ves per on! l’única població cretenca del nostre fleix (Fraxinus ornus)». Sí, una bona connexió: Creta, Plataniàs i els plàtans. Per no parlar dels fleixos del territori diànic, els únics en esta banda de la Mediterrània; quines sorpreses ens depara el mirar amb deteniment i coneixement els arbres i el paisatge vegetal!

Els plàtans en la Grècia arcaica. Asclepi, Hipòcrates i la medicina

Se suposa que entre els anys entre els 750-700 aC, també en l’era arcaica grega, va començar entre els hel·lens la transmissió oral de dos poemes en vint-i-quatre cants atribuïts a un poeta cec, Homer, on s’esmenten els plàtans. En el primer, la Ilíada, quan la flota grega es troba a punt de partir cap a Troia es van fer rituals propiciatoris als déus immortals «a l’ombra d’un bell plàtan [πλάτανου] d’amples (belles) fulles [καλλιπετάλου] sota el qual brollava una font d’aigua cristal·lina…» (Cant II,308-309).

Més tard, en l’Odissea, quan Ulisses i els seus havien exterminat els pretendents de Penèlope van anar a purificar-se «al bosc sagrat on fluïx aigua cristal·lina als peus d’un plàtan de gran bellesa» (Cant XXII, 480-483). El fet que els plàtans estigueren associats tant als rituals propiciatoris com als de purificació fa pensar si el fet que l’arbre “mudara la pell” era una metàfora al·lusiva a l’inici d’una “nova vida”.

Per la mateixa època va sorgir a Grècia el mite d’un semi-déu sanador Asclepi, llegendàriament educat pel centaure Quiró en l’art de la medicina. Una “medicina”, no cal dir-ho, molt primitiva i amb uns “sanatoris” i centres de culte, els asclepeions, on els malalts anaven a curar-se mitjançant rituals màgics i la interpretació dels somnis; més o menys com ara fan molts crèduls i ideologies que recolzen pseudoteràpies com l’“homeopatia” o usen noms tan absurds com “medicina alternativa” o “natural” en què confonen els “remeis” del passat amb rituals místics, retrògrads i anticientífics.

El culte a Asclepi va assolir tanta fama que van proliferar els asclepeions, el més famós dels quals estava a Epidaure (uns 80 km al sud-oest d’Atenes). Eixos centres s’identificaven pel caduceu o ‘vara d’Asclepi’, un bastó amb una serp enrotllada que han esdevingut símbol de la medicina potser perquè la serp, capaç de mudar de pell, representa la renovació i la curació.

L’associació simbòlica entre curar i canviar de pell, siga la d’un arbre o la d’una serp, recorda el passatge bíblic en què després d’una de les múltiples protestes dels israelites contra Déu i Moisés, aquell els va castigar amb una plaga de serps verinoses que fan una gran mortaldat. Implorat el perdó, el Senyor va ordenar a Moisés: «Fes una serp i posa-la com a senyal; qui, després d’haver sigut mossegat, la mire, viurà. Moisés va fer una serp de bronze i la va posar en alt; i quan els mossegats la miraven quedaven curats» (Nombres 21,8-9).

“La serp de metall” (Nombres 21,8-9) Jusepe Leonardo, Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid, c. 1635

Segles més tard, entre el V i el IV aC, un asclepeion va adquirir especial reputació, l’ubicat a l’illa de Cos al sud-est d’Atenes i a només 4 km de Turquia. Hi exercia el Hipòcrates, que va donar el salt des dels enfocaments místics (Asclepi) a uns altres de més racionals; un pas en certa mesura similar a com en filosofia s’anaven separant les narracions mitològiques que pretenien explicar el mon d’aquelles altres que tractaven de trobar l’ordre i les regularitats en la natura.

El semidéu Asclepi desembarcant simbòlicament a l’illa de Cos; amb Hipòcrates a l’esquerra i un pacient a la dreta. Mosaic a l’illa de Cos.

A Hipòcrates, ‘pare de la medicina’, se li atribuïx el Corpus Hippocraticum, amb components observacionals, racionals i ètics; i també el  “jurament hipocràtic’, que comença així: «Per Apol·lo metge i Asclepi, juro per Higieia, Panacea i tots els déus i deesses als qui pose per testimonis de l’observança d’este vot, que m’obligue a complir i oferisc amb totes les meues forces i voluntat». [Déus i deesses de la medicina que es mereixen un article, tot i que això, clar, són altres històries].

S’ha dit sempre que en l’asclepion de Cos havia un Platanus orientalis gegant a l’ombra del qual Hipòcrates ensenyava medicina als seus deixebles. En eixe sentit podem dir que la medicina “va nàixer” a l’ombra d’un plàtan.

Els plàtans en la Grècia clàssica. Atenes, Cimó, Plató i la filosofia 

També s’han relacionat els plàtans amb la filosofia. De fet, hi ha una frase apòcrifa, «Sub opaca et excelsa platani disputatio» (“davall l’ombra i l’alçada del plàtan, el debat”) que ve a suggerir que les bones converses convindria fer-les davall d’un plàtan o passejant entre ells. Esta idea sembla inspirada en dos esdeveniments.

El primer acte, per dir-ho així, prové de la biografia del general grec Cimó[2] d’Atenes (c. 510-449 aC). Cimó, era fill de Milcíades, l’estratega que comandava les forces conjuntes d’Atenes i Platea que havien derrotat els perses en Marató (490 aC) durant la primera de les Guerres Mèdiques. En la Segona Guerra Mèdica, després que els perses de Xerxes hagueren forçat les Termòpiles i destruït Atenes, van ser derrotats en la batalla marina de Salamina (480 aC; Temístocles); en la plana de Platea (479 aC; Pausànies); i finalment en la marítimo-terrestre lliurada a la desembocadura del riu Eurimedont (469 aC), ja en Àsia Menor, on l’estratega victoriós va ser Cimó d’Atenes.

Segons la biografia d’este Cimó escrita en àpoca de Trajà per l’historiador greco-romà Plutarc de Queronea, part del botí guanyat per Cimó als perses el va destinar per a complaure els atenencs a un llogaret de culte amb gimnàs adjacent que estava dedicat a l’heroi mitològic Akademos.

Cimó, en paraules de Plutarc, «va ser el primer a embellir Atenes amb llocs d’esbargiment pels quals posteriorment va haver tanta afició. I va ser el primer a plantar plàtans [πλατάνοις, platanois] a l’àgora; a més, va transformar l’Acadèmia [Ἀκαδημίαν], que abans era un lloc sense aigua i totalment sec, en un bosc humit amb camins amples i ombrejats» (III: 13,7). Una mesura, la de regalar jardins als ciutadans de la capital, que ens fa recordar l’obra de Shakespeare Juli Cèsar (1600) quan, en llegir públicament el testament davant el cadàver del seu amic, Marc Antoni diu «A més, vos ha deixat tots els seus passejos, els seus jardins privats i els horts recentment plantats a este costat del Tíber. Vos els ha deixat a vosaltres i als vostres hereus per sempre, per passejar i recrear-vos. Este era un gran Cèsar. Quan en tindreu un com ell?» [Acte III escena 2].

Segle i mig després de Cimó, l’aristòcrata atenenc Aristocles, a qui anomenaven Plató (427–347 aC) en atenció a les seues espatles notòriament amples, va triar eixe lloc tranquil i culturalment simbòlic per a fundar una escola que va dir Acadèmia (c. 387 aC) en atenció al topònim original.

Recreació hipotètica de l’Atenes dels segles V-IV aC amb la ubicació relativa de les escoles filosòfiques de l’època: l’Acadèmia de Plató; el Liceu d’Aristòtil i Teofrast; el Pòrtic policromat (Poikile Stoà) on Zenó de Cition ensenyava estoïcisme; i el jardí d’Epicur de Samos.

Plató va ser l’autor dels “Diàlegs”, un dels quals, Fedre (370 aC), estava dedicat a l’amor, la filosofia i la retòrica com a camins cap a la veritat i la bellesa. I és en este diàleg on apareix de nou un plàtan. En el text, el personatge central, proposa al seu mestre, Sòcrates, una trobada a les afores d’Atenes per disfrutar de la natura i conversar, justament, a l’aixopluc d’un plàtan:

Fedre: -Ens podem assentar ací, a l’ombra d’este plàtan, si vos sembla bé.

Sòcrates: -És un lloc meravellós, Fedre. Este plàtan és alt i ample […] i ens donarà una ombra deliciosa. A més, el riu del costat és fresc i el soroll de l’aigua ens acompanyarà mentre parlem».

Dos passatges que explicarien, doncs, perquè és freqüent associar els plàtans i la filosofia grega.

I, ara, una recomanació menys seriosa: si optàrem per seguir la màxima llatina de Primum vivere, deinde philosophari (“primer, viure, després, filosofar”), podríem anar al barri de Plaka, prop de l’Acròpolis d’Atenes i assaborir menjar tradicional grec en la taverna El plàtan (Ταβέρνα O Πλάτανος), situada des de 1932 a una replaceta on hi ha un Platanus orientalis, com em recomana el meu amic Josep Antoni Pujol i la guia de Petros Markaris “Pròxima estació: Atenes”.

Taverna Platanos, a Atenes, al barri de Plaka, l’Acròpolis, 2019

Així que mentre s’espera l’àpat i la xarrada posterior es poden comprovar les característiques d’eixa espècie; com feia el deixeble d’Aristòtil Teofrast (s. IV-III aC), el “pare de la Botànica”, quan parlava dels plàtans en Peri phytōn historias (Historia Plantarum o ‘Història de les plantes’; s. III-IV).

Els plàtans en la Pèrsia aquemènida. Xerxes, l’òpera de Händer i ‘Ombra mai fu’ 

En el segle V aC, la dinastia persa aquemènida va bastir un gran imperi. El quart “Rei dels reis” va ser Xerxes I (519-465 aC), famós per les seues obres públiques, la logística dels seus exèrcits i la grandiositat dels seus palaus. També per la seua derrota davant els grecs en la segona de les Guerres Mèdiques; i per ser un dels protagonistes del bíblic Llibre d’Ester, on rep el nom d’Assuer [1].

Anys després, el “pare de la Història”, Heròdot d’Halicarnàs (484-425 aC), en va contar una anècdota ben curiosa: quan Xerxes anava per Tessàlia camí de les Termòpiles on acabaria amb els espartans de Leònides, es va parar per admirar un plàtan gegantí i descansar a la seua ombra; i en agraïment el va decorar amb ornaments d’or i custodiat per una guàrdia d’honor del seu exèrcit.

Molts segles després, en 1738, el músic Georg Friedrich Händel va dedicar una òpera en italià al rei, Serse (“Xerxes”); i en l’ària inicial “Ombra mai fu” (“Mai va haver una ombra” o “Largo” de Händel) va retre homenatge a eixe plàtan en una escena lírica de gran bellesa en què el xahanxà o Rei de reis, Xerxes, admira la grandiositat de la natura i agraïx l’ombra de la que, diu, cap altra podria ser-ne millor: «Frondi tenere e belle / del mio platano amato / per voi risplenda il fato […]» (“Frondes tendres i belles / del meu estimat plàtan, / que el fat vos somriga […]). I que acaba dient «Ombra mai fu / di vegetabile, / cara ed amabile, / soave più» (“Mai va haver una ombra d’arbre més volguda, adorable i dolça).

Un passatge del qual em va fer sabedor pel que fa a l’homenatge al plàtan Juan Miguel Suay Belenguer (1961-2020), enginyer industrial, admirat Cap de Secció d’Innovació Tecnològica al Consorci de Bombers d’Alacant, membre de l’Associació Curie de professors de Física i Química, avançat en didàctica i divulgació de les ciències, mestre i amic a més d’expert en cultura religiosa. In memoriam.

[1] Assuer és el nom que també fa servir Salvador Espriu en el “Primera Història d’Ester” de la trilogia “La pell de brau” (1948). Una adaptació poètica i simbòlica del llibre homònim de la Bíblia, on Assuer/Xerxes és el rei persa que es casa a Susa (la capital de l’Imperi) amb la jueva Ester, que com a reina salva el seu poble de l’extermini. Els jueus recorden tots els anys efemèride en la festa del Purim, en febrer o març segons el seu calendari lunisolar (el vespre del 2-3 de març en 2026). La història va ser usada per Espriu per alertar del perill que corria la llengua catalana després de 1939.

Els plàtans en la Bíblia. El Siràcida

Hi ha llibres bíblics que són acceptats com a canònics per a uns mentre que no ho són per a uns altres. N’és el cas del Siràcida o Eclesiàstic (190-175 aC), canònic per les Esglésies catòlica i ortodoxa però no per als jueus i molts protestants, que el consideren apòcrif. De caràcter sapiencial, recull proverbis, poemes i instruccions pràctiques relatives a temes com ara l’amistat, l’educació dels fills, la moderació en el parlar o el respecte als pares; i en particular fa un elogi de la saviesa, a la qual associa amb arbres fruiters i nobles: «[…] et quasi platanus exaltata sum justa aquam in plateis» [24,14] (“exalçada com els plàtans que creixen vora l’aigua”).

Què bonic, no? La sapiència exalçada com un plàtan!

Els plàtans en la Roma clàssica. Plini el Vell 

Dos segles després, l’escriptor, naturalista i militar romà Plini el Vell (23-79 dC) també esmentaria els plàtans en el capítol 6 del Llibre XII de Naturalis Historia i que en perífrasi ve a dir «Platanus ex alieno solo advehiur, ut umbrae gratia» (“El plàtan va ser portat de terres estrangeres per la seua ombra”).

Sí, els plàtans. Un referent cultural, històric, mitològic i literari de primer orde.

Etnobotànica solem dir a eixa cruïlla interdisciplinar entre les ciències naturals i les socials que gira al voltant de la cultura i les plantes.