Observar els arbres del carrer, identificar-los encara que siga amb una aplicació del mòbil, fer-se preguntes sobre els seus noms popular o científic, relacionar arbres i noms amb llegendes, mites, usos o història, és un bon motiu per mirar amb deteniment la natura urbana. Gaudir-la. I d’intercanviar coneixements. Però, abans de continuar, fem una reflexió prèvia… Hi ha un cert pensament comú que pretén que la ‘naturalesa’ es troba exclusivament en llocs més o menys inaccessibles i recòndits, o com a molt en els parcs, paratges naturals i espais subjectes a eixa mena de tipologies proteccionistes. En certa mesura pot ser així, clar; però no únicament, ja que un ull preparat pot trobar molta ‘natura’ en passejar pels àmbits organitzats pels humans; tant se val que siga un descampat, les voreres, els clot o escocells entorn de les soques dels arbres, les vores d’un camp de cultiu o de les vies de comunicació. I en tots eixos ambients tenim ‘naturalesa’ accessible, siguen plantes, animals, fongs, o indicadors de la seua presència.
‘Les formacions vegetals de la ciutat d’Alacant’. L’any 1990, amb motiu del V Centenari de la Ciutat d’Alacant, el professor titular d’Ecologia Carles Martín Cantarino i l’autor d’este article vam elaborar un treball sobre les plantes i comunitats vegetals adaptades a la presència humana, tant a Alacant com a qualsevol ciutat mediterrània.
També en parcs, jardins o vores de carrers podem trobar arbres i arbustos plantats (o no) pels humans; per no parlar de les desenes d’organismes que poden aixoplugar-s’hi. Tot un món que podem usar com una font inesgotable d’observacions, possibilitats de fer-se preguntes, i fomentar l’estima pel mon natural per molt artificialitzat que puga semblar. O per intentar oferir explicacions científiques a les preguntes que ens vagen sorgint; o identificar-les en obres d’art; o fins i tot per abordar-les amb consideracions lingüístiques, mitològiques, religioses o simplement emocionals. Podem prendre com a exemple un dels arbres més fàcils de trobar en voreres de carrers, jardins, camins i altres llocs humanitzats, els plàtans d’ombra Platanus x hispanica.
Els plàtans d’ombra poden assolir grans dimensions. La fotografia del Platanus x hispanica està presa durant la tardor als peus del tossal sobre el que s’alça el castell de Perputxent i al costat de l’antiga estació de trens de L’Orxa, operativa entre 1839 i 1969; pertanyia a la línia Alcoi-Gandia i, coneguda com el ‘tren dels anglesos’ perquè per ella es transportava el carbó britànic des del port de Gandia fins a la indústria alcoiana. Hui dia forma part de la ruta de senderisme i cicloturisme que paga la pena recórrer, la “Via verda del Serpis”.
L’arbre, molt vigorós, és realment un híbrid (per això el signe ‘x’ en la nomenclatura) creat a Europa en el segle XVII a partir de l’euroasiàtic Platanus orientalis i el nord-americà P. occidentalis, i ha resultat ser molt resistent i adaptable als entorns urbans. El plàtan d’ombra té les fulles aplanades i relativament similars a les d’un auró (Acer sp.) tot i que més profundament lobulades i de puntes ben marcades.
“Plenitud de la tardor”, de Rosario (Sarín) Altabert i Adela, a Carrícola (la Vall d’Albaida). La fulla de plàtan global representada sobre la paret està formada per taulells fang cuit amb forma, igualment, de fulles de plàtan. Una mena de fractal que manté el missatge a diferent escala d’observació, o bé un encadenament recursiu que sol rebre el nom francés de mise en abîme. La foto la vam fer en octubre de 2012 durant una excursió del grup “Alacant x Alacant” a Carrícola, un poble de la Vall d’Albaida tot ple d’escultures i molt apropiat per encadenar explicacions històriques, artístiques i etnobotàniques.
En arribar la tardor, l’arbre, que és caducifoli, desprén les fulles de les rames, a poc a poc al temps que modifiquen gradualment el color.
“Mariana” (1851), de John Everett Millais. Oli sobre taula. Tate Britain. El quadre, basat en el poema homònim d’Alfred Tennyson, descriu la jove que, en ser rebutjada pel nóvio quan la dot s’ha perdut en un naufragi, es refugia en una casa de camp. Arribada la tardor, i mentre ella fa un descans en la confecció del brodat en què està enfaenada. el vent ha entrat a casa les fulles d’un plàtan d’ombra ja en canvi cromàtic. Com que els membres la Germandat Prerafaelita (1848-1853) eren molt aficionats a l’ús de símbols i missatges implícits es pot suposar que el ‘lliri de neu’ (Galanthus nivalis) que figura en el vitrall de la dreta, sembla indicar el futur hivernal que li espera a la jove, mentre que l’Anunciació del vitrall de davant (l’arcàngel Gabriel i Maria) potser vullga insinuar que la jove encara és verge.
Les fulles, molt abundants, poden arribar a cobrir el sòl dels caminals on abunden els plàtans després d’haver subministrat una ombra ben agradable durant l’estiu.
“Passeig dels plàtans” (Santiago Rusiñol, 1916)
Pel que fa a les flors, tant els estams masculins com els pistils femenins minúsculs i s’agrupen en inflorescències globoses situades en llocs diferents de la mateixa planta.
Platanus x hispanica. Inflorescències masculines (esquerra) i femenines (dreta).
Una vegada que el vent ha traslladat el pol·len masculí als pistils femenins es produix la fecundació i comença la formació tant de les llavors com dels fruits que les envolten, molt menuts i recoberts per pèls curts i sedosos. Això sí, tal com estaven agrupats els pistils, els fruits també romanen junts i formen infructescències globoses, compactes, pèndules i dotades d’una textura suau que més tard passa a aspra i peluda al tacte. Uns pèls que, més tard, quan les infructescències es desfacen gradualment en arribar la tardor, ajuden a ser transportats pel vent i a retenir humitat per afavorir la germinació en arribar la primavera.
Però, dit tot això, per què el nom de l’arbre és Platanus? I, encara més, hi ha més paraules que se’n relacionen? La resposta, les respostes -moltes i diferents-, s’encadenen entre si. Però això són “unes altres històries”.
