Tots aquells que hem gosat amollar al món un projecte creatiu, del tot nostre, del tot íntim, en coneixem el vertigen. Una part de tu, que t’has imaginat i ha anat prenent forma, gràcies o a pesar de tu, surt de l’úter, trau el cap i queda exposada als elements, que en són molts i n’hi ha de terribles. I, alhora, vols amb una certa desesperació que isca, respire per si sola i ja deixe de ser una cabòria exclusivament teua.
D’això n’he parlat molt amb Carles Caselles mentres Romàntic Dimoni s’estava gestant i, com en tots els processos creatius on intervenen agents diversos, anava mutant també. La impaciència, les pors i el perfeccionisme són característiques que Carles i jo compartim, però en este cas l’entenia més que mai. Després d’una època llarga i exitosa, coherent i estimada, com és la impecable trajectòria de Smoking Souls, un projecte propi se sent com si fora un salt al buit. Qualsevol segon capítol, segona obra, ho és, però més encara si ja no tens aquell consol del grup, que repartix mèrits i culpes, i equilibra les forces. Les coses que fem col·lectivament se sostenen per moltes mans i, encara que en la creació d’un disc intervenen moltes persones, i esta no n’és l’excepció perquè Carles Caselles està molt ben acompanyat, sí que és cert que el fill és seu i en porta la responsabilitat als muscles. Així que sí, l’entenia bé.
Vaig tindre la sort i el privilegi d’escoltar abans que vosaltres el Primer moviment (2026) d’este alter ego de Caselles que pren la forma d’un terrorista de la íntima revolució, profundament transformadora, que és l’amor. Si vos soc sincera, tenia tota la curiositat de saber com triaria fer el pas, quines eleccions estilístiques i temàtiques faria, després dels grandíssims àlbums del grup i les xicotetes meravelles de senzills en solitari que va llançar en el 2020, que encara m’acompanyen. Em preguntava com seria, sobretot perquè és inevitable que la personalíssima veu de Carles ens teletransporte immediatament a un univers on l’ombra dels Smoking és molt allargada. Calia confiar i, com deia Mary Oliver, sempre cal deixar un espai buit per a allò inesperat: la sorpresa és un regal de valor incalculable i el disc de debut de Romàntic Dimoni ve molt ben embolicat per a esclatar en un correfoc d’espurnes i sensacions.
Romàntic Dimoni ens parla de tendresa, de col·lectivitat, de caos i de col·lapse en dotze temes com a escenaris diferents d’una mateixa atmosfera, que viatgen per un imaginari nou i que confirmen una nova etapa vital i artística. Més lliure, potser, però inigualablement lírica i intensa, amb tota la potència d’un rock que es transforma amb noves textures i que oscil·la entre la contundència i la subtilitat, amb un torrent creatiu i temàtic que no dona treva al dubte. L’amor, tema universal, que a vegades sembla que no puga tindre ja més lectures ni més interpretacions, sempre en té una més i ací en té dotze. En este cas, contra la màquina, contra la voràgine, contra la hiperconnexió i contra l’oblit. Com l’arma definitiva, i més bàsica, de construcció global.
Despullat fins a la víscera, Romàntic Dimoni enceta l’any i obri una escletxa per on entra la llum, radical i commovedora, que ens ha d’acompanyar durant molt de temps. El món és dels valents, i Carles Caselles ho ha sigut.
