En 1992, el politòleg estatunidenc Francis Fukuyama decretava el que va anomenar La fi de la història. Per al pensador d’Illinois, el clar triomf de les anomenades democràcies liberals després de la caiguda del Mur de Berlín i, amb ell, del bloc soviètic hauria sentenciat a futur un únic orde mundial. Sí, només calia pegar una ullada al mapamundi per a adonar-nos que no era radicalment així. En aquells dies, bona part del món no estava constituïda per democràcies formals o, sent democràcies en la seua forma, eren clarament deficients en termes de drets i diversitat política. Esta circumstància, no obstant, no es presentava a ulls de Fukuyama com una contradicció a la seua teoria. La mateixa inèrcia dels fets acabaria forçant els encara díscols que, més prompte que tard, acabarien per vore els avantatges d’un procés “lògic” o “natural”.
Hui ja no estem tan segurs d’aquella fi de la història. Primer perquè, davant de l’“optimisme” de Fukuyama, el primer que caldria preguntar-se és què entenem per una democràcia liberal o una democràcia a seques. Però no només per això…
El segon mandat de Donald Trump ha posat en evidència que les velles lluites de blocs estan més vives que mai. Amb tot, el que podríem criticar-li en el fons no és només culpa de Trump, sinó d’unes dinàmiques establides entre països o Estats, el creixement o el manteniment econòmic dels quals depén de quina posició de preeminència ocupa cada u en el món. La primera legislatura de Trump es va basar en un fet capil·lar: la confrontació amb una Xina en expansió econòmica imparable. I, malgrat les crítiques, la següent legislatura de Biden, si bé amb unes formes més suaus, també va comptar amb este propòsit en la seua agenda (per exemple, es va enfrontar a la Xina en la seua causa per dominar Taiwan, fins i tot militarment).
Davant la política exterior de Trump, el món camina com a pollastre sense cap. D’un costat, estan els qui donen suport als seus mètodes i finalitats. D’un altre costat, hi ha els qui s’acosten, a vegades inconscientment, a la Xina o a Rússia, sense tindre en el fons molt clar quin futur seria el dominat per eixes dos potències com a models de govern, no precisament democràtics. Al mateix temps, en l’altra part del món, moviments socials han posat en escac al govern dels aiatol·làs davall la demanda d’una obertura democràtica i amb drets, especialment per a les dones, mentres a Europa mirem tot això amb un ull posat en les crisis de reputació que estan patint les seues mateixes democràcies.
La fi de quina cosa?









