Albinyana Olmos entre 1978 i 1979, Monsonís Domingo de 1979 a 1982, Lerma Blasco entre 1982 i 1995, Zaplana Hernández-Soro de 1995 a 2002, Olivas Martínez entre 2002 i 2003, Camps Ortiz del 2003 al 2011, Fabra Part de 2011 a 2015, Puig Ferrer entre 2015 i 2023, Mazón Guixot del 2023 al 2025 i Pérez Llorca des del 2025 fins a una data indeterminada. Estos són els cognoms dels deu presidents –tots hòmens– de la Generalitat Valenciana o del Consell Preautonòmic del País Valencià que s’han succeït en les darreres cinc dècades. I en ells podem observar la diversitat de procedències ibèriques de la major part de la població valenciana del segle XX, vinculada fonamentalment a uns orígens d’ascendència catalana, aragonesa o castellana.
En el primer cas tindríem clarament els cognoms Monsonís, Albinyana, Camps, Fabra, Puig, Guixot o Zaplana –provinent dels Saplana castellanitzats a terres murcianes–; en el segon, amb molta probabilitat, els casos de Domingo, Blasco i Soro; mentres que en el darrer cas hi ha els cognoms Ortiz, Pérez, Martínez, Hernández o Lerma –que és una localitat castellana propera a Burgos–. Però, entre tots ells, en destaca un pel seu origen netament valencià, tot i ser este ben poc conegut: el de Llorca.
En concret, el cognom Llorca prové, com pot suposar-se, del topònim valencianitzat de la ciutat murciana de Lorca, però amb un origen molt determinat: la guerra pel Regne de Múrcia que es va produir entre els reis Jaume II d’Aragó i Ferran IV de Castella entre 1296 i 1304, la qual va comportar la incorporació al Regne de València del seu terç septentrional, és a dir, de les terres que hui comprenen les comarques de l’Alacantí, el Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura, amb les localitats d’Alacant, Elx i Oriola com a nuclis històrics principals. Va suposar, de fet, la creació d’una governació pròpia, la d’Oriola o dellà Xixona, amb unes característiques sociopolítiques pròpies que s’han allargat fins als nostres dies.
Amb tot, l’origen del cognom no cal situar-lo concretament en eixa zona, sinó, en primer lloc, en el setge, presa i repartiment de la ciutat de Llorca, que va ser ocupada per les tropes de la Corona d’Aragó, primer amb el noble català Bernat de Sarrià al capdavant i després amb la direcció del mateix Jaume II, entre juliol de 1300 i gener de 1301, fins a la derrota de la pertinaç resistència castellana que s’allargava des de l’inici de la guerra. En aquell context, per tal d’intentar consolidar el seu domini, durant el setge i amb posterioritat el rei procedí a repartir terres i cases entre les tropes presents i, com va apuntar l’historiador murcià Francisco Veas, alguns d’aquells soldats van prendre a continuació el cognom Lorca o de Lorca.
I això, com va fer notar en este cas l’erudit valencià Agustí Galiana, està amb tota probabilitat relacionat amb la fundació paral·lela, just en aquell any de 1300 per iniciativa dels mateixos Bernat de Sarrià i Jaume II, de la Vila Joiosa, que es convertiria a partir d’aleshores en la capital històrica de la comarca de la Marina Baixa –situada estratègicament just abans d’entrar en l’antiga frontera del regne murcià–. Així les coses, tot i que no tenim una nòmina dels primers pobladors de la vila, el més probable és que alguns d’aquells combatents del setge de Llorca acabaren allí, més encara quan molt poc després, en 1305, el Tractat d’Elx entre Jaume II i Ferran IV va comportar que la ciutat quedara definitivament dins del domini castellà.
És per això que, ja des del mateix segle XIV, Llorca ha sigut un dels cognoms més característics de la Marina Baixa, d’on precisament prové Juanfran Pérez Llorca, concretament de Finestrat, fitant amb la mateixa Vila Joiosa. Amb tot, no pareix en este cas que, com els seus avantpassats remots, tinga una dèria especial per combatre el domini de Castella sobre les nostres terres.
