Les disquisicions respecte a la naturalesa de l’art són tan diverses com persones, modes o corrents de pensament puguen intervindre en esta discussió. En qualsevol cas, i encara que hi haurà qui també refute esta teoria, hi ha una certa unanimitat a proclamar que allò que anomenem art es caracteritza, entre altres coses, per una certa inutilitat, entesa esta com una radical inaplicació a la resolució dels nostres conflictes o necessitats quotidianes i materials. Així, tots els plaers espirituals (en un sentit ampli, i no necessàriament religiós) i estètics que l’art procura es definirien per actuar en una esfera d’alguna manera allunyada de la vida real, i de les misèries que massa sovint l’acompanyen. L’aportació de l’art seria, per tant, diferent i d’algun mode contraposada a la utilitat que habitualment assignem a la immensa majoria de tot allò que produïm.

Que la fotografia és un art ja no és matèria de discussió des de fa dècades. I com ocorre en altres arts com la pintura (de la qual es deriva, més enllà dels seus valors estètics, una indubtable utilitat decorativa), també en el cas de la fotografia la consecució de l’emoció artística que la seua visió pot provocar conviu amb un reconegut valor testimonial, de constituir un catàleg infinit d’instants detinguts en el temps en una congelació prodigiosa i estranya, quasi màgica, i de la qual desitjaríem tindre un mostrari que fora molt més arrere que el que disposem, i que solament abasta (per a desgràcia i desolació nostra) eixe parell de segles testimonials amb els quals compta des del seu naixement.

I de la fotografia amb eixe caràcter de testimoniatge va, en essència principalíssima, Valencia (1857-1988). Viajando en el tiempo con la fotografía, el llibre d’Arturo Cervellera, Andrés Giménez i Ángel Martínez. Però sobretot d’instants detinguts en un exacte i concret enquadrament i que en aquell moment va ser més o menys casual, però que ara, en la fotografia actual que la contraposa (una sort de negatiu temporal), busca la coincidència de plans i línies, les perdudes simetries, o el transeünt accidental que ara troba la seua continuïtat en el que el contraposa, tan anònim i efímer l’un com l’altre, desconeixedors els dos de la seua congelació silenciosa, de la seua posteritat eternitzada com a figurants.

En qualsevol cas, el principal valor de l’obra no ho és tant cada parella de fotografies agermanades a través dels anys, sinó la visió de conjunt que transmet el visionat, la seua condició de doble retrat col·lectiu d’una ciutat i molt especialment dels seus canvis. Perquè és el canvi –sovint a pitjor, altres vegades a millor– la qualitat que ressalta de forma més evident. En el record d’eixa visió de conjunt, constatem que a vegades els canvis són mínims, a penes unes lleus variacions en el paisatge i en el paisanatge, però altres la transformació d’un mateix espai ha sigut absoluta, demolidora (molt sovint en el seu sentit més literal), i res podem reconéixer més enllà de constatar un cert estupor, una íntima estranyesa que ens evidencia la nostra transitorietat i que proclama que res, més enllà de la fràgil fixació que atorga la fotografia, perdura.

A dotzenes se succeïxen fotos i les seues rèpliques contemporànies: jóvens que corren davall d’una traca aèria contraposats a uns actuals i anodins contenidors, tots emmarcant un fons radicalment diferent, o un carrer replet de gent i de vida enfront del seu negatiu actual que, mantenint en essència els traços de la via en qüestió, és la millor mostra d’una certa decadència comercial, o una cruïlla molt coneguda de carrers que es mostra sorprenentment idèntica, quasi cent anys després, o mercats de semblances inequívoques, o places, espais, estampes i costums perduts per a sempre.

Valencia (1857-1988). Viajando en el tiempo con la fotografía és una aportació més a la memòria ja molt llarga de la ciutat de València, una urbs més que bimil·lenària però amb una alarmant tendència a l’oblit, i que ha suposat per als seus autors un esforç de resultat esplèndid que sens dubte contribuirà al sosteniment d’eixa memòria i sobretot al cultiu seré de l’autoestima que, com un batec incessant, tan necessària i vital resulta per als valencians.