Yakarta, en esta sèrie, és més que el nom. És l’equivalent al paradís per als jugadors de bàdminton. Una ciutat on hi ha clubs de fans dels millors badmintonistes, considerats estreles d’un esport popular, molt allunyats de la soledat i incomprensió dels esports minoritaris a Espanya. És com el Trinquet de Pelayo a València per a un jove pilotari, com el Kodokan de Tòquio per als judokes: una utopia, El Dorado, el lloc on arribar i el model a seguir. El que vindria a ser Copenhaguen per a l’anterior govern municipal de València o Las Rozas per a l’actual, un ideal en el qual fixar-se… Ciclista-europeista contra castís-sucursalista, depén del cas.
Encara que la sèrie usa l’excusa del bàdminton com a marc des d’on brollen els personatges, no és una sèrie sobre esport. De fet, a l’actriu protagonista, Carla Quílez, no la veiem disputar ni un punt en tota la sèrie. Tracta del fracàs, les obsessions, les addiccions, la competitivitat, els fantasmes del passat i els silencis. Paraules no dites durant tota la sèrie, moments de silencis durs, silencis encobridors i, el millor de tot, la sensació constant que passaran coses que mai no passen. Diego San José ha creat uns personatges que no necessiten parlar per a explicar-se, molt a l’estil Magical Girl de Vermut. On els silencis diuen més que les paraules.
Si ja tens una edat recordaràs el debut televisiu de Javier Cámara en Ay, señor, señor, on interpretava un jove retor. Amb el mateix pentinat que lluïx ara i que va lluir en l’excel·lent The Young Pope i, tot i que ha tingut actuacions mediocres com en Narcos, on mai no deixes de vore el Cámara de 7 Vidas, en Yakarta ha trobat el seu paper ideal, el seu partit de bàdminton perfecte. Li para bé el paper de mestre-entrenador, com va fer en Rapa o en Vivir es fácil con los ojos cerrados, i l’acompanya una jove Carla Quílez que realment pareix ser de Vallecas i no de Barcelona. Ella ja despuntava en Pubertat, una altra sèrie necessària on la infància es troba present.
Perquè, certament, 2025 ha sigut l’any en què la televisió ha posat més que mai els ulls en allò que els passa als jóvens. Cada volta més desprotegits en un món que els adults intenten destrossar amb altes dosis violentes i vehements d’ignorància narcisista. La barbàrie actual porta corbata i es ven al millor postor, o en el cas de Yakarta, cicatrius amagades darrere del banyador.
