És tan acceptat que l’any civil comença l’1 de gener que no solem parar atenció al fet que també hi ha uns altres calendaris amb lògiques pròpies i que usem en la vida quotidiana. N’és el cas dels calendaris escolar, judicial, militar, agrícola, meteorològic, hidrològic, i zodiacal[1]. I un altre que ens afecta a tot el món a través de festes i cicles festius, el calendari litúrgic; que pel que fa a 2026 comença el 30 de novembre de 2025, ja que no debuta en data fixa sinó que ho fa en el quart diumenge anterior a Nadal, l’inici de l’Advent.
D’eixos quatre diumenges el primer equival al Dimecres de Cendra que antecedix i prepara l’altre moment especial del calendari catòlic, el Diumenge de Pasqua. Eixes dos fites, el Naixement i la mort-Resurrecció de Jesús encarnen la doble plenitud messiànica; i és al seu voltant com s’articula el cristianisme i els calendaris que organitzen el temps. Uns calendaris de caràcter ben diferent entre si: un de solar (al voltant de la data fixa del solstici d’hivern) i un altre lunisolar, variable en funció de la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera.
Les quatre setmanes que precedixen Nadal venen a anunciar que la preocupant minva diària de la llum solar, està arribant al seu final. I ens encoratja a què no tinguem por ni ens deprimim; perquè el constant descens del Sol sobre l’horitzó s’aturarà (solstici, sol-stitium, “Sol aturat”) i a partir del 25 de desembre (astronòmicament el 21) la remuntada de la trajectòria solar ens donarà renovades esperances en el renaixement de la natura.
Posició temporal de l’Advent en el cicle solar, a partir del quart diumenge anterior a Nadal (≈solstici d’hivern)
L’Advent (Adventus Redemptoris) anuncia, de fet, l’immediat “naixement” anual del Sol del qual la figura de Jesús-Déu n’és un transsumpte: un Sol-Jesús que ve a vivificar materialment la natura i espiritualment a nosaltres. Ara bé, i en paraules de Ferran Sáez Mateu: «[com que] l’esperit és invisible, inaudible, intangible, […] el representem per mitjà de símbols, l’expressem amb música o el materialitzem a través de l’arquitectura o l’escultura» (El cos de l’esperit, 2019, p. 27). I continua «amb la culturització del cristianisme, [es va obrir la possibilitat de] transformar un llegat espiritual i/o religiós en una manifestació cultural de prestigi que, sense estar escindida o desvinculada del seu origen, resulta autònoma com a manifestació cultural»; o, en altres paraules, tot i que «la cultura cristiana és una materialització d’eixe missatge [el cristià] però no és eixe missatge. […] Les més altes manifestacions de la cultura cristiana deriven, per òbvia definició, del cristianisme; però en si mateixes, com a fet cultural perfectament codificat, amb regles pròpies, són autònomes [i] poden ser admirades per qualsevol ésser racional».
Per eixa raó, durant l’Advent qualsevol persona formada, creient o no, pot valorar i admirar l’elevat nivell cultural que durant segles ha anat generant-se i transmetent-se a través de les arts plàstiques, la litúrgia, els ornaments (morats en esta època) i la música; o, a la cultura popular, amb, per exemple, refranys com ara “Cada cosa al seu temps, naps i cols al mes d’Advent”. Pel que fa als textos litúrgics a llegir, les primeres lectures de cada diumenge han de correspondre al profeta Isaïes, que anuncia l’arribada d’un Messies; les segones són cartes de sant Pau o de sant Jaume; i finalment l’evangeli ha de ser el de Mateu en el primer diumenge, amb posteriors al·lusions a Joan el Baptista, el precursor de Jesús, o al somni de Josep en què un àngel li notifica el naixement de Jesús. Eixes lectures canviaran el proper anys litúrgic 2027, ho faran també en el 2028, i tornaran a reiniciar el cicle triennal el 2029.
Isaïes, de Miquel Àngel Buonarroti, a la Capella Sixtina del Vaticà
Les festes i litúrgies que se celebren no expressen tan sols un antiquíssim càntic al Sol que “naix” sinó que també mostren les potencialitats de l’esperit humà de ser capaços d’interpretar i fer previsible la natura amb formes culturals i espirituals sacralitzades. Unes formes que, elevades al rang d’allò sublim, han evolucionat amb certa autonomia fins generar alguns dels millors testimonis de la cultura occidental. Uns rituals i manifestacions joioses que en algunes èpoques han patit agressions o espolis per part dels governants, s’ha intentat ocultar-les, deformar-les, invisibilitzar-les, insonoritzar-les o evitar que se’n parle en base a un model ideològic que ignora que determinades tradicions inicialment religioses han evolucionat autònomament en funció de les tècniques arquitectòniques, escultòriques, pictòriques, literàrites o musicals de cada període.
Sacralització de l’anunci solsticial: els diumenges d’Advent
Moltes de les manifestacions culturals de l’Advent van dirigides a insuflar ànims perquè traguem forces de l’interior quan la foscor avança mentre esperem anhelants la remuntada del Sol a partir del solstici. Sol i solstici, sí, però també la seua manifestació religiosa per als creients, Jesús. I tot entrellaçat mitjançant el lligam natura-cultura-religió que tant caracteritza els humans, un èxit evolutiu de la nostra espècie, tant a nivell individual com social; i que des del punt de vista divulgatiu ha sigut molt ben explicat per Adolf Tobeña en Devots i descreguts. Biologia de la religiositat (PUV, 2013).
La nostra cultura, la que més avanços i llibertats ha aportat a la humanitat, és l’europea occidental que ha tingut com a base religiosa el cristianisme. I en este context la música ha aportat la millor manifestació d’eixa confiança en l’immediat ressorgir de la llum. I tot i que durant la missa dels quadre diumenges d’Advent no es canta el Glòria, s’hi incorporen noves formes sonores que identifiquen este Temps litúrgic. De fet, i sempre que la parròquia dispose dels recursos tècnics i humans apropiats i la complicitat atenta dels fidels i assistents hauria de sonar un càntic litúrgic concret, propi i diferent en cada setmana.
Primer diumenge d’Advent: Ad te levavi
Per als qui no coneguen el ritual catòlic s’anomena introit (del llatí Introitus) el cant d’entrada que acompanya l’oficiant que es dirigix a celebrar la missa. L’introit en el primer diumenge d’Advent (enguany, el 30 de novembre) és una antífona, una tornada breu que llig o es canta abans i després d’un salm, que en este cas pren com a motiu el versicle 1 del salm 25 (en la versió hebrea; el 24 en la grega de la Septuaginta o en la llatina de la Vulgata). Com que les antífones reben el nom de la primera locució o íncipit, esta primera es diu Ad te levavi [animam meam: “A tu, Senyor, eleve la meua ànima”]; uns versos a partir dels quals es bastix una melodia que expressa l’anhel per la imminent arribada del Senyor. I en eixe introit que marca l’inici de l’any litúrgic apareix com a lletra capitular, en els còdex medievals i en els cantorals, una gran ‘A’, primera lletra de l’alfabet, representació de Crist com a Alpha.
Full d’un cantoral gregorià. Manuscrit il·luminat sobre pergamí amb notacions musicals i lletra capital A amb orla floral (segle XV)
Però, eixe no és l’únic cant que podem sentir el primer diumenge d’Advent, ni necessàriament en una església durant la missa. Així, el músic luterà alemany Johann Sebastian Bach (1685-1750) és l’autor de les “Cantates per Advent”, una de les quals domina la celebració litúrgica del primer diumenge, Nu kom der Heyden heyland “Vine, salvador dels gentils” (1714). Es tracta d’una cantata basada en un text que Martí Luter havia adaptat (1524) a partir d’un himne més antic, Veni redemptor gentium, inspirat en la joiosa expectativa pel naixement del Messies, obra de sant Ambròs de Milà, un dels quatre grans Pares-Doctors de l’Església occidental. Òbviament, per a delectar-nos-en no cal ser creient, sinó tan sols estimar la cultura; o estar interessats en aprendre i conèixer-la.
Segon diumenge d’Advent: Populus Sion
L’introit per al segon diumenge d’Advent (7 de desembre) va dirigit a agrair la vinguda del Senyor. Es fa servir la locució Populus Sion [“Poble de Sió”, o “de Jerusalem”], inici d’un poema que continua amb “ecce Dóminus véniet ad salvándas gentes (“vet ací que el Senyor ve a salvar les nacions”). Cal tindre en compte que el conjunt dels quatre poemes dominicals seguix una mena d’alternança en què l’home va cap al Senyor (primer diumenge) i Ell es dirigix cap als seus (segon diumenge); el tercer tornarà a posar de manifest el gaudi dels qui l’esperen (Diumenge de Gaudete); i en el quart la nova vinguda es fa en forma de la rosada o reixiu del cel (Rorate caeli). En resum, es tracta d’una articulació seqüencial que dota de sentit la litúrgia de l’Advent, que finalitzarà en Nadal, l’ansiada remuntada del Sol sobre l’horitzó.
