Em cita en el rocòdrom de la Societat Esportiva Correcaminos, a València, on entrena diverses vegades a la setmana. Entre i me’l trobe allà, amb roba esportiva i xarrant amb dos jóvens a qui segurament està ensenyant alguna tècnica d’escalada. Té 72 anys, està jubilat i reconeix que ja fa temps que s’ha allunyat dels grans reptes físics. Amb tot, el seu cos encara recorda la força d’aquell primer valencià que va xafar el cim més alt del món. Una fita històrica per a l’esport valencià que es va produir el 6 d’octubre de 1991. Ell tenia 39 anys.

Com es prepara una persona per a pujar a l’Everest? En el meu cas, abans hi hagué una expedició al primer huit mil valencià, que no és l’Everest sinó el Nanga Parbat, l’any 1986. I ho dic perquè el primer huit mil valencià va ser una expedició muntada per un grup de pelats que créiem molt en nosaltres mateixos i que ens vam enfrontar a molts obstacles. I al final vam aconseguir anar fins allà, que és el primer que has de fer en estos casos, i després ja t’encarregues d’equipar-ho tot i pujar al cim. A banda d’eixa ascensió, no cal obviar que hi havia molts anys d’entrenament darrere, als Pirineus i els Alps.

I com organitzeu l’expedició? Gràcies a Juan Carlos Gómez, que era un líder carismàtic, una persona capaç d’organitzar i enganxar gent. Amb molt de temps d’antelació, més d’un any, va demanar un permís que llavors era complicat d’aconseguir i que finalment ens van donar, per al 1991. Vam crear un grup de sis alpinistes i vam rebre finançament de la Generalitat Valenciana i cobertura de Canal 9 gràcies al periodista Paco López Barrio, que ens va acompanyar.

Una vegada allí, com s’ataca el cim? Hi hagué un primer intent protagonitzat per Juan Carlos i Moisés, però no van aconseguir arribar. Cal saber que quan es planteja el cim, és necessari fer com a mínim dos equips, ja que els campaments a diferents altures no estan preparats per a acollir-nos a tots i, a més, és important que hi haja un equip descansat per fer un altre intent ràpid, si és precís.

I va arribar el teu torn. Sí, en el següent intent vaig tindre l’oportunitat, o la sort, de fer-ho. Vaig anar amb Coque Pérez i un altre alpinista aragonés. Vam fer cim. Va ser un èxit, però també relatiu: hi havia huit expedicions al camp base amb intenció de cim, però només nosaltres i un rus al sendemà ho vam aconseguir durant aquella tardor. I relatiu també perquè a partir de l’esglaó de Hillary, que és un pas clau a pocs centenars de metres del cim, vaig començar a perdre visió. Pensava que eren les ulleres que estaven entelades, però no, les netejava i encara veia igual de malament. Com que estava en altitud amb oxigen, em podia passar qualsevol cosa greu, com un edema pulmonar o cerebral, i quedar-me al lloc. Una vegada dalt quasi no veia res, així que vam haver de baixar ràpidament. Per sort, a poc a poc vaig recuperar la vista mentres tornàvem al campament.

Hi ha una pregunta històrica en l’alpinisme que ha de respondre qualsevol que ha aconseguit, o vol aconseguir esta gesta: per què puges a l’Everest? En el meu cas hi havia dos raons. La primera, evidentment, va ser la vanitat, el reconeixement. Que la gent conega la teua gesta t’ompli d’orgull, més encara si representes un poble o un territori. I la segona és una cosa difícil d’explicar, que crec que és innata als alpinistes: és com si tingueres una necessitat vital d’afrontar reptes i d’assolir-los. I eixa necessitat sempre creix i vols més, vols continuar pujant i pujant.

Et vas quedar amb ganes de més reptes després de l’Himàlaia? Jo haguera tornat moltes vegades allà, però amb família i dos fills tenia altres prioritats. La meua família està per damunt de qualsevol muntanya. Però he trobat temps per a fer alguns reptes prou exigents als Alps, a la Patagònia o un recorregut de 32 dies i més de 600 quilòmetres travessant Groenlàndia de punta a punta.

I ara has abandonat les expedicions arriscades? Sí. Amb els anys la muntanya ha començat a ser més dura per a mi i ja no tinc la mateixa habilitat. Hi ha riscos que abans podia assumir i ara no, així que he deixat les activitats alpines encara que continue escalant i també he descobert un altre tipus de muntanyisme que m’agrada molt. He redescobert la serra d’Espadà o la Calderona, perquè tenim serres ací a prop que són meravelloses. Ara disfrute com mai de les sendes. Admire a gent com Carlos Soria, capaç de pujar un 8.000 passats els 70, però jo preferisc prendre-m’ho amb més calma. 

Què et pareix la situació actual a l’Everest, amb eixa foto que ens arriba totes les primaveres d’una cua llarguíssima de gent detinguda a més de 8.000 metres d’altitud? Et puc dir que si ara tinguera l’edat que tenia llavors, 39 anys, i em digueren “Vine a una expedició finançada a l’Everest”, contestaria que no. Està massa massificat, buscaria altres reptes més interessants.

Has notat canvis a les muntanyes des de llavors? Sí, molt, sobretot pel canvi climàtic. Moltes geleres han desaparegut i les roques ja no estan tan ben agafades com abans. Apareixen despreniments que abans no hi havia i en llocs on no deuria. Tot açò fa que el risc a les muntanyes haja augment i que la preparació haja de ser encara més exigent. És una llàstima.

Hi ha una tendència creixent en els accidents a la muntanya, amb un punt crític en el 2024, amb 166 morts i vora 1.300 rescats. Més del 60% són hòmens i el 70% dels rescatats no estaven federats. Li hem perdut el respecte a la muntanya o cada vegada som més gent en el món? Les dos coses, crec. Hi ha més gent, i hi ha una certa pèrdua de respecte. Quan algú es posa a fer muntanyisme, encara que estiga en forma, no s’adona que la muntanya no és només la forma física, sinó que hi ha moltes altres coses. Has de saber estar i anticipar-te. Et pot agafar una mala situació, una fractura de turmell, o la nit, que és perillosa. Molta gent va de pressa, molt ràpidament, i la muntanya demana paciència per a evitar riscos.

Quin consell donaries a un alpinista novell? Que s’informe i que es faça acompanyar de gent que sap. Que facen cursos i s’asseguren de tindre tots els coneixements necessaris abans d’afrontar un repte. Primer cal saber estar i interpretar la muntanya. La muntanya t’ensenya a ser pacient, prudent, a valorar la seguretat i a gaudir del moment. Són uns valors molt necessaris.

Fotografia de portada: Vidaurre a l’Everest