El món canvia a la carrera, amb transformacions d’una magnitud i a una velocitat cada dia més difícils d’encaixar i assimilar per part d’una ciutadania adduïda per les xàrcies socials i cada volta més incapaç d’analitzar serenament què passa. De la pandèmia ací, tot s’ha desbocat més i més amb unes quantes coordenades difícils d’interpretar i d’entendre: el retorn de Trump a la presidència dels Estats Units d’Amèrica; la invasió d’Ucraïna amb una Rússia amenaçant a les portes d’Europa; el genocidi israelià de Palestina per a capgirar el mapa geopolític del Pròxim Orient; l’expansió global de la Intel·ligència Artificial –i la lluita pel seu control– i, sobretot, l’hegemonia comercial de la Xina, que ha abocat Occident a un paper secundari en el tauler mercantil mundial. I residual, fins i tot. Tant que està obligant a canviar totes les polítiques econòmiques consolidades durant dècades.
Fa vora quaranta anys que moltes veus, inclús a peu de carrer i en els nostres dinars familiars, alertaven d’allò que hui és una realitat: fabricar barat en el Sud-est asiàtic, per a benefici d’uns pocs, ha acabat convertint-se en una tragèdia socioeconòmica per a Occident, que veu hui en risc la seua forma de vida, des del self-made man i el somni americà als Estats del benestar europeus.
Estats Units ha caigut, en l’àmbit productiu, pràcticament en la irrellevància, almenys respecte a allò que aplegà a ser. L’efecte rebot, de la mà de Trump, és MAGA (Tornem a Fer Amèrica Gran), un intent a la desesperada de redreçar un país nostàlgic d’un altre temps. L’única manera que ha sabut trobar la seua administració per a frenar esta dinàmica són els aranzels salvatges com a marc rector de la política comercial internacional, la lluita contra la droga, devastadora a nivell intern i com a pretext per a recuperar un cert tutoratge sobre l’altra Amèrica, i contra la immigració il·legal, amb totes les contradiccions que comporta. Però segurament és tard, en tot cas. Per no parlar del ridícul paper de Trump en buscar un reconeixement al seu lideratge mundial, des del punt de vista militar, i, paradoxalment, com a diplomàtic per la pau, amb el sonor fracàs en Ucraïna i Palestina. Igual, però pitjor està Europa, amb la locomotora alemanya tancant fàbriques de la Volkswagen, com a símbol d’una decadència impensable no fa tant. I, a més, com a comparsa de Trump.
L’augment de l’extrema dreta en Occident és conseqüència de tot açò. El discurs s’escriu a soles: reivindicar una tornada als orígens, atiar la por a tot allò que ve de fora (incloses les persones), exigir una resposta proteccionista a un capitalisme neoliberal que se n’ha passat de frenada i que, en nom del benefici, ha sigut el gran culpable de tot: mà d’obra barata i externalització de la producció per a fer créixer les plusvàlues, sense contemplar les conseqüències. La gran víctima? L’Estat del Benestar de les societats sorgides de la Segona Guerra Mundial per l’aire. Quant li queda a la sanitat i l’educació públiques i universals?
Mentrestant, la diplomàcia comercial del gegant xinés, planificada des de fa dècades, obté resultats en un món farcit d’aliats estratègics seus per totes bandes, entre els països emergents d’Àsia, Àfrica i Amèrica. La culpa no és d’ells, òbviament, sinó de l’avarícia de les elits econòmiques occidentals i de tots els que ho hem consentit, amb els nostres vots, que són, al remat, el reflex de la nostra identitat.
Només calia llegir una miqueta d’Història per a saber que, quasi un segle abans que Europa es llançara a la conquista d’Amèrica i al seu espoli, la Xina de l’almirall Zheng He, amb la gran Flota del Tresor, feia amb èxit set viatges comercials a més de trenta països de l’Índia, Aràbia i Àfrica per a adquirir coneixements i impulsar relacions comercials pacífiques.
Segurament són formes d’entendre el món i la vida que estan en el nostre ADN i de les quals difícilment podem escapar. També són cicles històrics. La nostra decadència pareix irrefrenable. Més encara si l’única solució que besllumena una part de la ciutadania és l’extrema dreta, l’odi i la intransigència. Quan, per contra, només la intel·ligència, la imaginació i la humilitat ens trauran de l’atzucac en què ja estem immersos.
