Durant molts dies, va ser la frase que més vaig repetir. També era un pensament recurrent, amb incredulitat i estupor, cada vegada que repassava la cronologia d’aquell dimarts 29 d’octubre. Quan els missatges entraven com una cascada inacabable cada volta que el telèfon recuperava un mínim de cobertura, copiava i enganxava: “Estem tots bé, hem tingut molta sort”.
Li déiem sort, perquè per alguna carambola poc habitual tots estàvem a casa mitja hora abans que l’aigua, que no sabíem d’on venia, girara la cantonada. Sort, perquè per un desnivell que desconeixíem que existia, al meu carrer l’aigua només va pujar 40 centímetres i el que passava surant eren plàstics, canyes i brossa, però no cotxes ni persones. Sort, perquè quan l’aigua va botar per dalt de la vorera i se’n va anar la llum jo ja tenia el puré de verdures fet. Sort, perquè teníem una manta blava a l’armari que ens va salvar de metre i mig de fang al garatge. Sort, perquè quan se’n va anar el senyal mòbil els més pròxims ja sabien que estàvem sans i estalvis i no vam tindre persones preocupades sense dormir tota la nit. Sort, perquè a l’endemà ens pensàvem que a tot arreu havia sigut com al nostre carrer, poca cosa, i la ignorància ens va salvar una estona llarga de la consciència de catàstrofe que vindria després. Sort, perquè la meua veïna Reyes tenia uns cércols de butà i va fer café en la terrassa per a tots. Sort, perquè la meua veïna Paqui és infermera i va vindre amb l’otoscopi quan em va començar un xiulit ensordidor a l’oïda. Sort, perquè també em va embenar les mans nafrades de la granera i el rastell, com si foren les del Genovés. Sort, perquè un desconegut va passar pel carrer amb una bomba de benzina i ens la va deixar per a buidar litres i litres de fang pudent del garatge. Sort, perquè al tercer dia d’estar amb els peus xops de fang Gemma ens va portar unes botes d’aigua. Sort, sobretot, perquè no vam vore com aquell mar marró i espés ho arrasava tot només uns metres més enllà. Sort, perquè no vam sentir els crits de la gent de l’avinguda en plena nit.
L’atzar, una cosa tan abstracta, intangible, fortuïta, és l’única explicació de tota la nostra immensa bonaventura, de la fina línia que separa el continuar avant de la desgràcia absoluta. Ens encomanem al miracle de la sort, perquè no vam tindre ajuda, ni avisos, ni prevenció. Sort, la que no va tindre tanta gent a qui les circumstàncies se li van alinear en contra. Just al contrari que nosaltres, que vam tindre tanta sort. Però sobreviure a una situació anunciada, en una societat avançada que disposa de tots els mitjans, no hauria de ser qüestió de sort.
