Quan eres tan ric que ho tens tot, només et queda preparar-te per si en algun moment es posa en perill la teua vida i la teua fortuna. Això és el que pensen els milionaris compradors d’unes places exclusives en el búnquer de luxe on se situa esta sèrie d’acció. No vull fotre massa el contingut d’El refugio atómico, només vos faré espòiler del primer capítol, on es desvela que tot és un truc de màgia televisiva molt car. Els milionaris són enganyats i viuen immersos en una realitat fictícia on se senten molt afortunats per haver sobreviscut i estar respirant dins del búnquer. La tesi de partida és impecable; els decorats encertats -inspirats en l’estil Fallout-; les justificacions amb flashbacks, que recorden molt a La Casa de Papel, ben argumentades; i en general l’experiment és molt entretingut.

Ara bé, no puc deixar de pensar en eixa postveritat en la qual viuen els protagonistes i sembla que també vivim nosaltres, ací, en la nostra rutina. Perquè si alguna cosa falla en la sèrie és el guapo protagonista Pau Simon, que sembla impostat com un polític de segona que sempre mostra el somriure perfecte. Tampoc em crec a Miren Ibarguren en el paper de femme fatale, vol fer-se la malvada i no pots deixar d’imaginar-te-la com la Soraya d’Aida.

I bé, en realitat la sèrie copia un poc totes les sèries d’èxit, i peca del que pequen quasi totes, gens de rerefons, cap intencionalitat d’aprofundir, subtrames molt gastades. Un guió amb errades evidents… una miqueta com el que passa cada volta que parla Susana Camarero de la Dana del 29 d’octubre. El comandament del búnquer sembla com eixe parlament on uns malvats disfressats de Robin Hood et venen una realitat tremendista, per al seu benefici propi. Només que en la nostra quotidianitat, en la vida real, són els milionaris els que volen clavar-nos a tots en la cova platònica, o en el búnquer, mentres que, en El Refugio Atómico fals, les víctimes són una colla de rics estereotípics.