Avilés fantàstic

by | 03/09/2025

Coneixeu el festival de terror, fantasia i ciència-ficció Celsius 232? Una visita a Astúries que es disfruta com poques coses en la vida
Temps de lectura: 2 minuts

Avilés se m’apareixia cobert de llibres. I jo, per no mudar costums, no sabia decidir-me. Va ser llavors que el vaig vore. Una portada d’un gòtic candent com una flama. Un negre i roig suggerent, i un vampir, ullals aguts, mirada infernal. I el títol: La Rexenta contra Drácula. Ja estava fet. Amor a primera vista.

Em vaig convéncer fàcilment d’anar a conéixer què era el Celsius 232, tot i que per a saber-ho haguera de travessar mitja península Ibèrica. Era massa temptador per a una lletraferida, així que vaig buscar uns bitllets i vaig volar cap a Astúries. Només un cap de setmana? Valia la pena. Sempre val la pena la màgia de la Tierrina, i amb la promesa dels llibres, d’eixe ambient que és per a mi el contrari de la degradació de l’espècie humana, la idea era completament irresistible.

El Celsius és un festival dedicat a la fantasia, el terror i la ciència-ficció. L’excusa literària per a recórrer el poble i deixar-se embruixar per cada llibre que et faça brillar els ulls. És una festa per a lectors, amb xarrades, signatures i tallers. Malgrat no ser la ciència-ficció ni la fantasia els meus gèneres literaris predilectes (bé, sí que és cert que soc prou lovecraftiana i amant dels relats gòtico-vampírics), he de reconéixer que perdre’m unes hores entre sinopsis de l’horror i del malson em va picar la curiositat. Amb mi, finalment, vingueren a València Nausicaä del Valle del Viento, còmic del mític Hayao Miyazaki, i el meu ja per sempre estimat La Rexenta contra Drácula, d’Adrián Carbayales, i de Radagast, editorial asturiana que publica en asturià i en castellà, i que no coneixia. És un gust gran llegir en asturià. És una llengua bonica, dolça i sonora. En recomane l’experiència.

No serà, si de mi depén, l’última volta que assistiré al Celsius. He de dir-ho: l’he gaudit com poques coses en la vida. Crec que el viatge s’ha de fer, sempre, amb voluntat de deixar-se sorprendre, amb una disposició d’ànim que et permeta sentir les coses sense expectatives. El no saber què trobaràs és el primer pas per a trobar alguna cosa atraient. M’agrada, i molt, que la gent òmpliga les fires i els festivals literaris. I Avilés n’estava ple. Ple de gent llegint a les terrasses, a l’herba del parc, a l’ombra dels arbres, o assentats a terra. I això mola. Una barbaritat. Quan ballen les lletres, l’Univers les mira. En Avilés o en Mart.

I vos deixe ja, que vull saber si Ana Ozores venç o no al de Transsilvània.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

Et pot interessar

Que la tristesa no ens pare

Que la tristesa no ens pare

Quan sentim que res no està a les nostres mans, sempre queda alguna cosa. Perquè no és el mateix perdre que deixar-se véncer

Citius, altius, fortius

Citius, altius, fortius

Jo voldria una intel‧ligència artificial capaç d’estalviar-me temps vital i decisiu, però no temps creatiu

L’andana de la incertesa

L’andana de la incertesa

Els vint-i-molts són un moment estrany. Esta columna és per als que, dia sí, dia potser no, senten el vertigen de pujar a un tren