Les rambles del sud mediterrani es visten de gala en arribar l’estiu. Els barrancs excavats en les roques calcàries o margoses, els llits fluvials replets de cudols o de llims, les vores castigades per la periòdica bravura de les aigües torrencials, s’ornen amb una floració de singular bellesa. Un cromatisme que contrasta amb el de les comunitats vegetals adjacents, cultivades o no, així com amb els trams més alts dels cursos fluvials.

En qualsevol cas, el poblament vegetal d’eixos barrancs varia segons la riquesa en sals de l’aigua i els sòls, les característiques geològiques del caixer i la major o menor irregularitat del règim pluvial, que creen condicions particulars pel que fa a la disponibilitat hídrica, les textures edàfiques i el temps disponible per a arrelar-hi.

D’olmedes, alberedes i salzedes

Els trams superiors solen tindre aigües més clares i amb menys sals. I les ribes, no tan cromàtiques, solen estar ocupades per olmedes, amb olms Ulmus minor i xops Populus nigra; mentre que a mesura que descendim triomfen les alberedes (amb l’alber o arbre blanc, Populus alba). I també les salzedes (Salix sp.), bé de sarga (S. elaeagnos), de gatell (S. atrocinerea) o de vímer (S. fragilis), de rames molt flexibles i utilitzades en artesania per a fer mobles lleugers i recipients per a usos diversos.

Sí, eixos salzes amants de la humitat tal com recorda aquell fragment coral de l’òpera Nabucco (Nabucodonosor, 1841): «Arpa d’or dei fatidici vati, / perché muta dal salice pendi?». Sí, una òpera de Giuseppe Verdi i llibret de Temistocle Solera, inspirada en el Salm 137 Super flumina Babylonis (“sobre els rius de Babilònia”); com també ho faria l’èxit mundial dels anys 80 Rivers of Babylon. Doncs bé, en la tercera estrofa del tercer acte de l’òpera verdiana, la celebèrrima Va’, pensiero, els captius jueus a la Babilònia de Nabucodonosor (604-562 aC), canten un salm a la seua terra natal, banyada pel riu Jordà i que ací evoquen en relacionar-lo amb els rius Tigris, Èufrates i afluents que emmarquen i travessen la gran ciutat de l’antiguitat, un ambient propici al creixement dels salzes.

Indicador toponímic a Carrícola (la Vall d’Albaida). Esmenta la presència d’un gatell (Salix atrocinerea) al costat d’un lloc humit. El gatell és un salze les rames del qual són de color negre mat (del llatí ater, atra, atrum) i cendrós (del llatí cinereus)

De baladrars i tamarigars

En els segments inferiors de les rambles el domini vegetal és patrimoni d’unes altres comunitats, la dels tamarigars dominats per arbrets del gènere Tamarix, els tamarits; i l’arbustiva dels baladrars, que tenen com a límits septentrionals la riba meridional de l’Ebre i Eivissa. Un exemple d’eixa distribució per trams, el tenim en el riu de la Vila: mentre que en la zona inferior dominen baladres, tamarits, canyissos i canyes, aigües amunt es va instal·lar algun vimer; un salze que en el seu temps es va fer servir com a remei màgic per a curar les trencadures dels xiquets, com hem comentat en un article anterior.

Com s’aprecia en la imatge de portada (corresponent a la rambla del riu de la Vila), i vist en perspectiva, és com si el caixer fluvial volguera retre un homenatge a la plenitud solar cobrint el sinuós camí de l’aigua amb un dosser de flors intensament cromàtiques, les dels tamarits i sobretot les del baladre. Ara bé, tot i les virtuts de les fotografies a l’hora de presentar atractivament plantes i comunitats vegetals, els blocs esquemàtics poden complementar i fins i tot millorar la interpretació del paisatge, com podem comprovar en el següent exemple:

Comunitats de ribera en el tram mitjà del riu Montnegre, prop de Mutxamel, a l’Alacantí. Esquema tret del llibre ‘Les nostres plantes”¡ (1985; fig. 22 pg. 110), de Daniel Climent: 1. Baladrar, sobre les riberes còncaves i pedregoses; 2. Tamarigar, sobre les riberes convexes i argiloses; 3. Hortalisses, sobre les terrasses inferiors i més humides [quan no hi ha agricultura, murtars de murta, Myrtus communis]; 4. Cítrics, sobre les terrasses immediatament superiors; 5. Bancals d’ametlers [o transicions cap als espinars, timonedes i espartars propis del territori]

En les rambles mediterrànies les diferències edàfiques tenen quasi més importància que les hidrològiques. De fet, i en condicions naturals, és la natura pedregosa de les ribes còncaves o la llimosa de les convexes el factor principal a l’hora de marcar el domini dels baladrars i dels tamarigars, imposant-hi unes condicions que seleccionen el tipus de planta que s’hi pot instal·lar.

Els baladrars dominats pel baladre (Nerium oleander) ocupen els trams rics en còdols més o menys arredonits, mentre que els tamarigars de tamarits (Tamarix sp.) ho fan sobre llims i sals, les dissoltes en l’aigua com les que impregnen el sòl.

Bloc esquemàtic del baladrar (Rubo-Nerietum oleandri) i del tamarigar (Tamaricetum canariensis). En el baladrar (esquerra) destaca la llera eixuta i codolosa en què arrelen el baladre, la canya, etc.; en el tamarigar (dreta) destaca el sòl més argilós i permanentment humit que dóna suport al tamariu, a la canya, als joncs, al fenàs de marge, etc. Esquema i text de Josep Nuet i Badia per al llibre ‘La vegetació dels Països Catalans’ (1981, figura 110),  de Ramon Folch

Ara bé, baladres i tamarits no sempre han d’estar separats i enfrontats segons la llera de la rambla. I, de fet, poden coexistir en segons quins ambients.

Tamarit de flors roses i baladre de flors blanques. Partida il·licitana de Puçol, prop d’una séquia de reg; i a la vora d’una carretera, que desplaça l’aigua de pluja cap a les vores

Com tantes voltes passa a la natura, i a la cultura, les transicions també ens fan entendre el conjunt.

Aixó sí, entre baladres i tamarits també podem trobar unes gramínies especialment altes i esveltes, les canyes i els canyissos.

Però, clar, això és una altra història.