D’Oliva a Xàtiva hi ha en l’actualitat un trajecte no massa llarg en cotxe, d’uns cinquanta minuts. Bé que ho saben els molts olivers que la setmana passada es van acostar a la fira, la més antiga del país. A principis del segle XVIII el desplaçament s’allargava més, evidentment, però tampoc d’una manera excessiva: potser una desena d’hores en carro i unes cinc o sis a cavall, passant per Ròtova, Llocnou, Benicolet, Llutxent, Quatretonda i el Genovés. A les comarques centrals valencianes, malgrat el seu interior muntanyenc, tot està interconnectat i discorre com un contínuum que alimenta una consciència pròpia. Els pobles i les gents de Safor, la Marina, el Comtat, l’Alcoià, la Vall d’Albaida o la Costera se senten part integrant d’un mateix país.
Més encara si, com ha passat nombroses vegades al llarg de la història valenciana, bona part d’ells han compartit uns objectius comuns. Una d’eixes vegades va ser la Guerra de Successió, en què la majoria es van alçar contra “el pesado yugo que les tiene impuesto la tiranía francesa” de Felip V de Borbó, per tal de “recobrar su antigua libertad”, segons manifestava la proclamació de Carles III d’Àustria com a nou rei dels valencians feta a Dénia el 18 d’agost de 1705. La immensa majoria dels olivers van secundar aquella proclama, més encara quan el seu senyor, el duc de Gandia, comte d’Oliva i marqués de Llombai, Pasqual de Borja-Centelles, era ferm defensor de la casa borbònica. És ben coneguda, en este sentit, la insubornable fidelitat de la família de Gregori Mayans i Siscar, llavors un xiquet, a la causa austriacista.
Però no és tan coneguda la que també van mantindre, fins a les darreres conseqüències, els cent miquelets d’Oliva que van participar en la defensa final de Xàtiva, una història d’ideals i ferocitat que va rescatar fa poc l’historiador Abel Soler a partir, principalment, del relat que en va realitzar el carmelita xativí fra Carlos Castañeda. En concret, després de la debacle dels austriacistes en la Batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707, 3.500 soldats al servici de Felip de Borbó es dirigiren cap a Xàtiva, comandats pel marqués francés François Bidal d’Asfeld. Davant l’intent del governador valencià de la ciutat de capitular, “el pueblo, no queriendo dar oídos a tal proposición” i disposats “a mantenerse firmes asta la última gota de su sangre”, requeriren un canvi d’autoritat, que es produí els primers de maig en la persona de l’oficial aragonés Miguel Purroi, qui manifestà la seua voluntat de defensa “asta el último trance”.
En la protecció de la que llavors era la segona ciutat del regne després de València, hi participaven tots els xativins i molts altres pobladors de la Costera, una guarnició d’uns 800 soldats anglesos que defenien el castell i s’hi acostaren també colles de miquelets maulets –milicians de la terra que reforçaven les tropes regulars– de la resta del regne, com ara les comandades pel temible algemesinenc Josep Marco el Penjadet o els que provenien de la vila d’Oliva. Però no pogueren resistir els bombardejos, la munició i els embats del multitudinari exèrcit borbònic, que el 24 de maig, després de causar centenars de víctimes mortals, prengué la ciutat carrer a carrer, “haviéndola disputado las tropas arregladas y paisanos casa por casa”. La resistència a ultrança, no obstant, continuà durant un parell de setmanes, ja que molts supervivents i milicians es refugiaren en la part més alta del nucli, en la zona de la Costa, que va del Bellveret fins al castell.
Allà hi havia cent miquelets d’Oliva, arrecerats al monestir cistercenc de Montsant – dependent del de Valldigna–, que es negaren a retre’s, malgrat que un capità de granaders borbònic -d’origen navarrés però casat amb una olivera- tractà de mediar: “les exhortó a dejar las armas, que intercedería por ellos”. Tanmateix, “ninguno quiso ir, por no dejar las armas”, de manera que enviaren “un muchacho de poca edad” a comunicar la seua negativa. No debades, segons narrava el cronista borbònic Vicente Bacallar en relatar la defensa de Xàtiva, “daba la rabia valor a los de adentro, y, obstinados, se dejaron dar el asalto sin escuchar proposiciones de perdón, porque clamaban absolutamente que solo querían morir”. Com els espartans de Termòpiles contra els perses, com els celtibers de Numància o els jueus de Massada contra els romans, com els occitans càtars de Montsegur contra els francesos, com els texans d’El Álamo contra els mexicans, els olivers que havien anat a defendre els seus compatriotes xativins van preferir morir abans que rendir-se a Felip V de Borbó: “exhortábanse recíprocamente a morir, creyéndose más felices acabando que sirviendo al Rey que aborrecían”.
El resultat va ser, en efecte, una matança total dels cent miquelets d’Oliva. Com informava amb alegria la Gaceta de Madrid el 7 de juny del 1707, “la gente de todos los estados que mantuvo la obstinación fue pasada por el filo de la espada”. I les conseqüències globals són ben sabudes: la crema de Xàtiva, l’abolició dels Furs valencians el 29 de juny, la desaparició del Regne de València i la seua annexió a la Corona de Castella. Però l’esperit de dignitat i resistència d’aquells olivers, el seu anhel de recuperar l’antiga llibertat, continua encara en el cor de molts valencians, tant de les comarques centrals com de la resta del país, que en algun moment haurien d’honrar públicament la memòria d’aquells Cent miquelets d’Oliva.
Fotografia de portada: els Miquelets del Regne de València en la recreació anual de la Batalla d’Almansa
