Feia a penes uns dies que havíem arribat a Princeton i tocava incorporar-nos al curs escolar que tot just començava a la Riverside Elementary School. A hores d’ara no arribe a entendre per què aquella escola tenia aquell nom, ja que a la anada o a la tornada en un d’aquells clàssics i gegantins busos escolars americans de color groc que ixen a les sèries i a les pel·lícules mai vaig observar cap riu. Tampoc durant les desenes de dies que vaig eixir a córrer pels voltants, en una mena de ruta marcada que feia aproximadament una milla. A cada milla que feies, t’acostaves a un panell que hi havia a l’aula crec que amb el títol de Princeton World Jog i junt al teu nom feies un aspa en la casella –o diverses aspes, depenent de les voltes o milles completades-. Sembla ser que la idea era el foment de l’esport com a hàbit saludable entre els escolars amb la pràctica de la llavors incipient moda del jogging als Estats Units i, com a element encoratjador o motivador, entre tota la comunitat escolar havíem de completar les milles equivalent a una volta al món o, si fa no fa, al globus terraqüi. Jo m’esforçava a fer-ne les màximes possibles i trobe que era dels que mes aspes d’esquerra a dreta anava completant, però sempre tenia la sospita que hi havia companys que no eren massa honestos i en ficaven més de les que realment havien recorregut. Sempre pense que hi havia un company amb una constitució i una alçada no massa atlètiques, una cara pàl·lida no excessivament saludable, i mocs i mocador a la mà durant tot el curs, que s’adjudicava un nombre excessiu de milles per tal de liderar aquella classificació, si més no pel que respectava a aquella classe de 4t de primària de Mrs Korman.

Desconec perquè m’he clavat a parlar d’estes anècdotes insubstancials  i que poc o res tenen a vore amb la idea original d’este intranscendent escrit que aspirava a parlar de la mare de Superman. Sona estrany, no? Certament a mi, amb 10 anys i amb a penes unes setmanes vivint a Nova Jersey també m’ho va semblar en entrar un dilluns a escola i contemplar un cartell que anunciava que el dijous a la vesprada en el saló d’actes hi hauria una xarrada de La mare de Superman. Allò era una cosa seriosa. Era 1979 i el superheroi americà estava de moda, ben probablement en el moment més  àlgid de la seua història cinematogràfica;  no debades, jo havia fet una llarga cua mesos abans a la porta de l’antic Cine Goya de Castelló de la Plana, que llavors hi havia just davant de l’històric Institut Francesc Ribalta i havia quedat absolutament bocabadat amb el visionat de la cinta. La primera edició en cine de Superman havia triomfat i un incipient merchandising de camisetes, llepolies i xapetes de solapa començava a vendre’s per tot arreu, així que aquell curiós cartell a l’altra part del món en la qual jo vivia aleshores em va sacsejar…Vaig arribar de tornada al nostre minúscul apartament i desconec si ho vaig comentar als meus pares. El que sí que tinc clar és que jo, que llavors em començava a qüestionar moltes coses de la vida, em vaig gitar i li vaig pegar unes quants voltes al tema. La mare de Superman ací, amb nosaltres, en uns dies. Podrem tocar a eixa dona? Com serà? Que puc preguntar-li? I si ve acompanyada del mateix Superman?

Com la gran majoria de xiquets, segurament no m’havia detingut a mirar els crèdits de la pel·lícula, ni tan sols m’havia mai molestat a informar-me que el protagonista de la pel·lícula era un actor nascut a Nova York i que s’anomenava Cristopher Reeve. La mare de l’actor, doncs, també era de Nova York i li deien Barbara Pitney Lamb Reeve Johnson (nascuda en 1932 i que a penes va morir l’any passat, en el 2024, als 92 anys). De Nova York a Princeton a penes hi ha una hora o hora i mitja per autopista i les connexions ferroviàries també són considerablement fluïdes i ràpides. Però el cas és que en el meu imaginari aquella senyora que ens visitaria no podia ser una persona normal, ja que el cartell no posava enlloc que una tal Barbara Pitney, historiadora de l’art i especialista en art islàmic,  faria una conferència, sinó que  informava a la comunitat escolar que venia la mateixa mare de Superman i allò ens emocionava moltíssim. Ens emocionava i ens treia la son, tot alhora.

No recorde amb detall massa coses de la xarrada ni de què va parlar la mare de Superman, però sé que el saló d’actes estava de gom a gom i que Mr. Chapman, el director del centre escolar que m’impactava perquè tenia una mena de guant negre sempre posat a la mà esquerra d’un braç que penjava (passats els mesos em vaig adonar que era com una mà postissa, és a dir, que li havien amputat en algun moment aquella mà o qui sap si fins i tot mig braç qui sap si uns anys abans a la guerra del Vietnam o fruit d’un accident domèstic), va fer acte de presència amb una senyora alta i prima que no arribava encara a la cinquantena i que lluïa una meleneta curta diria que de color castany clar i unes ulleres de pasta típiques d’aquells anys. El meu anglés encara no era excessivament fluid i la capacitat de comprensió també era un tant limitada, així que a penes recorde massa coses del que ens va dir, a tot estirar pot ser alguna anècdota sobre la infància i adolescència en algun centre escolar de la ribera nord del riu Hudson de l’ara malaguanyat Christopher Reeve (mort en el 2004). En definitiva, malgrat l’expectació i els maldecaps inicials que l’acte havia provocat en el meu imaginari, vaig eixir un tant decebut després d’haver assistit a la xarrada d’una senyora que per als meus ulls d’infant no tenia res d’especial i que, si fa no fa, pareixia una mestra més del meu centre educatiu.

Ara estem en el 2025 i els mitjans anuncien el llançament d’una nova versió de Superman amb un tal David Corenswet que fa el paper de Clark Kent. Ves per on, resulta que el tal Corenswet també és originari de la zona, ja que va nàixer a Filadèlfia -que també queda a una hora de Princeton i de Nova York- una catorzena d’anys després  d’aquella conferència, en 1993. Personalment no sé com és la seua cara, ni tampoc qui l’acompanya fent de Lois Lane, el personatge que en les primers edicions va protagonitzar una actriu anomenada Margot Kiddder i que a ulls de tots semblava tan dolça com  xicoteta i fràgil al costat de l’aparença musculada i prominent de Christopher Reeve.

Les campanyes de màrqueting al voltant del superheroi universal semblen inacabables i l’altre dia, mentres gaudíem de la paella dels diumenges, m’adonava que el meu nebot Joan lluïa orgullós uns calcetins blancs  amb l’escut del superheroi americà als costats, un logotip que va ser dissenyat per un tal Joe Shuster en 1938 i que pràcticament roman inalterable vora un segle després. Ja sabeu, allò que és bo millor no tocar-ho ni canviar-ho, ni tal vegada tampoc actualitzar-ho; i al respecte podem trobar un grapat d’exemples en el món de la comunicació, el disseny gràfic i algunes marques comercials centenàries.  Però una cosa són els logos i una altra ben diferent el físic de les persones o les cares que representen personatges de ficció cinematogràfics o ídols generacionals, i per als boomers i la generació X Superman anava indissolublement associat al rostre de Reeve, com per exemple el rostre de James Bond anava aparellat a la cara de l’actor britànic Roger Moore (tot i que els més grans segurament l’associaven a Sean Connery i els més jóvens a Timothy Dalton). Jo vaig ser molt de Moore i, conscientment o inconscientment, és possible que el visionat repetit de cintes de vídeo originals durant alguns estius de l’adolescència em va ajudar a polir el meu anglés o, si més no, a aguditzar-ne l’oïda.

Supose que un o altre dia el meu nebot Joan i la seua germana Mireia aniran al cine a vore la nova pel·lícula de Superman o, encara que res siga comparable a l’experiència de la gran pantalla, acabaran per vore-la còmodament en el sofà de casa en alguna de les plataformes disponibles mentres, bocabadats, interioritzen el físic i les faccions del tal David Corenswet, associant-les sense lloc a discussió amb les de l’actual Superman o amb les de qualsevol tipus de Superman que puga existir o que haja existit mai. El temps passa inexorablement i les cares de Superman canvien.