Segons estan les coses, potser només hauríem d’escriure de l’infantilisme del tirà que es vanta de ser l’amo del món amb gest sempre superb. Aquell qui, entre bromes sobre el color de les cortines del despatx, lloances a si mateix que fan vergonyeta i insults a la premsa que no li riu les gràcies, es pren com un joc frívol la geopolítica internacional, estorada de víctimes innocents. El mateix, de qui no direm el nom, que pretén solapar amb guerres i segrests –a quin més sonat!– la immundícia vital dels papers d’Epstein, sempre amb la immoral complicitat de periodistes i governants d’arreu del món, comparses indefugibles de la terrible conjuntura actual.
Costa creure a sovint, de fet, que no són extraterrestres al servici d’una espècie còsmica amb un gust retorçut per l’humor negre. O bots –els porritos de tota la vida– col·locats pels qui en realitat manen sobre el tauler comercial global, que no són ells, però potser no ho saben i, a falta d’intel·ligència, ho tapen amb allò que poden: força militar, com ja vaig explicar en “La ideologia del tobogan”.
No patisquen. Hui els estalviaré tot açò.
Mentrimentres, en el nostre surrealiste racó del món, les comissions falleres preparen la festa més desmesurada de la Terra.
Sent un aldarull entusiaste i nerviós, com de mercat i, en aguaitar-me, topete amb el ritual de la penjà de les Senyeres –sense necessitat de companyia rojigualda en el meu carrer, de moment–. Ni els que carreguen l’escala ni els que se n’apugen, ni els qui sostenen els cubates ni els qui nuguen als fanals els cordells ensenyerats. Ni una paraula en valencià. Ni una. I açò no obstant, el fet realment important per als uns, per als altres i per als del mig és si l’accent és aixina o aixana. I d’això fem l’enèsim casus belli. Com si no coneguérem la faula bíblica del rei Salomó.
Els estalviaré també, en esta ocasió, la meua opinió.
Però amenace –si la salut em regala una vida llarga– amb un assaig demolidor, a tall d’epitafi, que probablement ja no interessarà a ningú. Potser, senzillament, som com som i, per tant, no mereixem millor sort ni millor destí, com a poble. Sísif havia de pujar la pedra al cim una volta i una altra, tota l’eternitat. I nosaltres els valencians, encallar-nos amb la llengua fins que desaparega.
Estos dies d’especial estridència de bombes i accents, em refugie de l’habitual mediocritat en alguns brillants articles de premsa –Joan Romero, sempre Civera, Miralles…–, en una entrevista a Lemaître i a Martin Baron; en un dietari inèdit de Josep Carles Laínez; en Homer i en Alfred Lansing; en l’extraordinària notícia que la biblioteca i fototeca de Rafa Solaz és ja de tots els valencians, i en dos japonesos que m’han colpit amb les seues novel·les, com en el seu dia ho feren Mishima, Murakami o Tanizaki: Seiko Matsumoto, amb Un lugar desconocido, i Masashi Matsuie, que em té immers en la seua La casa de verano, desitjant que no s’acabe mai, com quan anhelava que em quedaren relats per descobrir de Borges o de Bukowski.
A voltes la literatura se t’entravessa. Unes altres cada pàgina fluïx com un riu de desgel i ho ompli tot de sentit. Com Houellebecq, que t’agarra de les solapes, amb cada llibre nou que trau. Igual que fa “el Paperero” –que li diu Ximo Soler de la Llibreria d’Ontinyent, fins i tot després de vendre centenars de llibres seus–. La bona notícia és que Lahuerta es deixa la papereria i el tindrem entregat en cos i ànima a fer-nos feliços amb la seua literatura colossal. Ara que Drassana anuncia que La promesa dels divendres supera els 5.000 exemplars venuts i que Noruega seguint batent rècords com un tro, és un bon moment per a pensar en un futur on Rafa Lahuerta, amb la seua narrativa aborronadora, i tants altres com ell, ens tornen a salvar d’este present desolador.
