Em referisc a la mort inesperada en Occident, en circumstàncies corrents, clar. Per un maleït càncer, per exemple. Se n’acaba d’anar algú del meu entorn que rondava els 60. Detectaren el bitxo. Pareixia acotat i controlable, amb possibilitats més que raonables de véncer-lo. De colp i repent, en una visita caigué sobre la taula la paraula més espantosa: metàstasi i, amb ella, una davallada demolidora de les expectatives. A voltes ix bé. Esta vegada, no. En un tres i no res l’home ha deixat viuda i fills.
He tingut prop, en els últims anys, dos històries semblants, quant a l’evolució i el tràgic final, però amb matisos. Faltà una bona amiga. Els pronòstics eren optimistes, però la pandèmia empitjorà notablement el ja de normal prou devastat sistema preventiu i de control. Una cita tardana (dramàticament tardana) per a una prova essencial desfermà el descontrol. Lluità com una bèstia, però perdé. Les històries de superació no sempre ixen bé. Bé que ho sabem eixe percentatge de societat que no vivim esclaus de la Disney i dels venedors de fum. La lluita no garantix l’èxit. Per persistent que siga. I en tot cas, el preu de l’èxit, si arriba, a voltes és caríssim.
També va morir el propietari de la bicicleta que porte. També víctima d’un desajust sistèmic: anys amb escassos controls i alertes desateses que desembocaren en una metàstasi massa avançada. En un sospir ja estàvem amb els opiacis. Deixà parella viuda, sense fills.
Mon pare ens deixà desolats. Se n’anà als 40. Convius amb això, però no ho superes. Deprens a conviure. Bastixes una filosofia de vida, on els morts estan presents en el teu dia a dia. Conrees la memòria. Brindes. Quina altra cosa pots fer? He viscut marcat per allò, clar. Sobretot per la por de deixar als fills òrfens, massa prompte. Cascú convivim amb les nostres pors, com millor som capaços de fer-ho.
En el meu poble, el Cabanyal, quan tots eixien a la mar cada dia, sense prediccions ni GPS ni Salvament Marítim ni barques en condicions, la vida i la mort tenien un llaç estret. L’una no s’entenia sense l’amenaça persistent de l’altra. Potser això permetia donar-li més valor i fruir més de cada dia ací. Només potser. Perquè la misèria i la pobrea, a sovint ameraven de tragèdia també el dia a dia.
En Gaza i en el Líban, en Ucraïna, en Sudan, Birmània, el Sahel, el Congo, Etiòpia, etcètera… o en els actuals escenaris de la guerra de l’Iran la vida val tan poc que una metàstasi és quasi una loteria anecdòtica.
Tenim el privilegi irrenunciable de la Sanitat pública –encara que el sistema estiga gestionat d’una forma prou mediocre, al nivell de la nostra classe política– i, a més, els valencians, compten amb una institució extraordinària anomenada Institut Valencià d’Oncologia. És gràcies ad açò que tots coneixem també meravelloses històries d’èxit, en les quals el bitxo perd. Així i tot, cal anar més lluny. Tota inversió en Sanitat (i en Educació), n’és poca. Més aïna quan tenim tan present la indecència de la maquinària de mort i destrucció sobre la qual creix el sinistre negoci capitaliste del pèl-roig i tota la seua infame troupe, dins i fora dels States. I sobretot dels immorals que estan disposats a importar ací aquell model de vida ple d’abismes socials, abocat al fracàs. I a la mort esperada.
Fotografia de portada: L’antic Hospital de La Fe, de València, enderrocant-se (Tono Giménez)
