L’Helios seguix en les Rotes de Dénia, tants anys després. Rehabilitat i a tot gas. Ho constatí fa poc. L’última volta que havia estat encara era un garito destabacat amb les finestres de fusta fetes malbé pel sol i el salnitre. Ara són de PVC marró i el vent no udola pels clavills, el dies de temporal. La copa de vi blanc costa 4,50 i la clientela té un aire eivissenc, amb camises cares de mànega llarga arromangades i vestits vaporosos. El lloc, bolcat sobre la mar, té el mateix encant de sempre, especialment a boqueta nit, quan el sol es pon sobre la ciutat que es retalla en l’horitzó.
El guioniste Rodolf Giner em descobrí Dénia fa molts anys, després que ens coneguérem en la Facultat de Periodisme i connectàrem d’immediat, gràcies als cigarrets que fumàvem (jo sobretot) entre classe i classe, mirant per les finestres. Quantes amistats, de dia i de nit, han nascut gràcies a la tòxica addicció, quantes mítiques escenes del cinema francés! Ens portà a les Rotes, ens les mostrà amb l’orgull indissimulat per compartir els seus paradisíacs secrets. Ens ensenyaria moltes coses, de forma apassionada, en aquell temps –segur!–, però jo recorde sobretot l’impacte de l’Helios i la cinta de casset de les germanes Llanos sonant a tot hòstia en el cotxe. Acaba d’eixir Devil came to me, que em deixà tremolant, pell i cervell. Així que (caic) era el 97 i ja teníem 28 anys. Fins i tot igual en aquell moment celebràvem els nostres natalicis. 28 anys. Just els mateixos que n’han passat. Per tant, ja feia prou de temps que érem amics, jo ja era pare i havíem acabat la carrera. És fàcil, puix, que l’Helios el coneguérem abans, amb les finestres de fusta destabacades i la posta de sol, però sense les germanes Llanos, encara, en la ràdio del cotxe.
N’hi havien més bars per allà, entre rotes i roques. Tots tenien l’aroma decadent que la mar imprimix a les coses de terra, amb la seua proximitat. Un aroma hui minimitzat per l’exigència estètica dels de les camises de mànega llarga arromangada i per l’efecte imitació que desperta el mite d’Eivissa.
En Dénia també perdí unes ulleres de vista en el Portet, l’antic Moll de la Pansa, mentres ens bufàvem en el veler de Tono Fornes per a celebrar la presentació d’un llibre (Sud, de Shackleton, crec recordar) i de parlar-ne, llarg i estés, d’un altre: De mar estant, seu i de Juan Gargallo. Em caigueren a la mar i fon una catàstrofe per a la meua malmesa economia. I com que ja estàvem bufats durant molt de temps intentàrem rescatar-les del fons a la palpa, nugant unes canyes de pescar i amb eixa classe d’ocurrències que ens assalten amb els efluvis del vi.
Mai em canse d’assistir al sol que es pon per Dénia ni de tanta meravella per viure i per evocar. Hi ha llocs que conviden a viure intensament. Això és aixina.
Imatge de portada: ‘El portet de Dénia’ (Jaume Chornet)
