L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha hagut de renovar un terç dels seus membres i Toni Sabater ha sigut un dels triats. El flamant nou “acadèmic Sabater”, al contrari de molts membres de la institució, no té un perfil filològic. Diria, fins i tot, que no té major interés en el debat estrictament lingüístic, més enllà del filòleg que tots els valencians tenim en la panxa. Podríem dir que Sabater és un intel·lectual orgànic, en el sentit gramscià del terme, al servici d’un ideal valencianiste. També polifacètic, per descomptat: advocat, editor literari, crític, escriptor, lector, conversador, tertulià…
Sempre he pensat que una Acadèmia exitosa havia de comptar amb més perfils com el de Sabater i amb menys sabuts de la llengua. Mai es pot afirmar que està tot fet en un camp científic, lògicament, però és cert que la llengua valenciana té una producció tècnica vastíssima i una carència flagrant: l’optimització d’eixos recursos, amb una filosofia i una estratègia que els pose al servici de la recuperació social de la llengua que és (o hauria de ser), al remat, l’objectiu essencial dels qui ens reivindiquem com a valencianistes.
En açò és important Sabater, en la capacitat de seducció per a sumar voluntats en una línia de consens i valencianitat que ens hauria de portar pel camí anhelat.
Esta sendera s’afona en la nit dels temps. Fon el xativí Vicent Boix qui despertà, a pur de rescatar la història foral, la inquietud dels primers prerenaixencistes, a mitjan segle XIX. Des d’eixe instant iniciàtic, els valencians hem viscut una concatenació de fracassos, més o menys sonats, que ens han impedit forjar un valencianisme sòlid, capaç d’entroncar amb un sentiment identitari essencial, de conquerir a amples sectors de la nostra societat, i de capgirar el rumb d’autodestrucció en què està immers el nostre poble. I és que la valencianitat, com l’entenem, està en procés de minorització que s’antoixa irreversible.
Que l’AVL abastira un èxit real i cert és importantíssim perquè, en el fons, sense una resolució òptima del conflicte lingüístic valencià, qualsevol iniciativa valencianista naix condemnada al fracàs. L’AVL té el repte –quasi l’obligació– de reblar este clau, de fer-nos sentir a tots vencedors, i, a ningú, vençut.
Podria haver esmentat l’admiració sincera i la fraternal amistat que m’unix a Toni Sabater per a celebrar el seu nomenament i tan contents, però la meua alegria excel·lix en molt la qüestió personal, òbvia: la seua elecció, fruit d’un procés de cooptació, deixa ben clar que l’AVL entén la necessitat de comptar amb perfils com el seu, i açò és un signe inequívoc d’anar pel bon camí.
El valencià té pendent una gran revolució que és superar definitivament el conflicte. Tot esforç en esta direcció permetrà pegar passes de gegant, per a l’idioma i, de calbot, per al valencianisme, un fet que, certament, honestament, fins ara, no s’ha aconseguit.
Però no estem tan lluny. Sabater s’ho sap tot, ho ha llegit tot, i des de la generositat i el coneixement treballa per un valencianisme de construcció i consens fa molts anys. Açò incorpora l’AVL amb ell: convicció valencianista, esperança, treball, il·lusió. Les persones fan grans les institucions i les causes. Eixa és la meua gran alegria i la de molts, més enllà de qualsevol consideració personal: la capacitat de l’acadèmic Sabater per a contribuir a capgirar l’actual (trist) destí de la llengua dels valencians.
