17 d’agost. Inici de lliga contra el Futbol Club Barcelona a Mestalla, el Mestalla de sempre, el Mestalla que volem. En horari de dissabte nocturn, el que més ens agrada, el de tota la vida, el de les grans victòries, el del gol del Robert contra el Madrid en l’últim minut. Esperança de guanyar-li al Barça? Pràcticament ninguna. Què ens ronda pel cap? Que ens tornaran a clavar 3 o 4 i passarem la mà per la paret, una volta més en esta infausta època: en temps de Lim, 5 derrotes, 4 empats i només 1 victòria a casa contra els de la ciutat comtal, fa ja quatre anys. I què queda d’aquella plantilla amb Paulista, Piccini, Carlos Soler, Yunus o Guedes? Poc, molt poc: que puguen ser titulars, a penes Correia, Diakhaby, Vázquez, Gayà o Guillamón. I quin equip guanyador pots fer i quina il·lusió pots tindre amb tant de canvi i tanta venda sempre a pitjor…?

Però en el fons, en el fons, què és el que en realitat pensem? En el fons pensem que la nostra defensa de circumstàncies –no sabem com, però ho farà– aguantarà els 100 minuts o més de joc; que Pepelu i Guillamón se n’eixiran i sabran repartir joc quan toque, i aguantar tot el que faça falta quan toque més encara; que Almeida farà eixe enorme partidàs que no ha fet mai però enguany s’acostumarà a fer-los i que Hugo Duro ens entusiasmarà tant com sempre, mentres Rafa Mir, tot i jugar d’extrem i ser un tanc, clavarà un golet que ens farà guanyar… I que tindrem la sort de cara i l’àrbitre ens respectarà, i que no defallirem en cap moment i que serà una nit de patiment però d’alegria, que ens farà començar la lliga quasi com a líders.

Segurament, prou farem amb què Mamardashvili faça el seu últim gran partit amb el València i ens salve d’una golejada, amb il·lusionar-nos amb els moviments o l’actitud d’algun dels jugadors que hi haja hui sobre el camp, o amb tindre certs brins d’esperança que ens facen albirar una temporada mínimament tranquil·la… Perquè amb el que tenim i el que ens oferix Meriton, prou farem amb aspirar a això.