Va aplegar durant l’estiu de la pandèmia. Jo no volia tindre gos, perquè em conec. No volia perquè –en el carril de les patologies– conec la meua tendència al patiment constant, a la sobreprotecció desmesurada, i a l’alerta i la por freqüent i instantània davant de qualsevol símptoma estrany, de qualsevol circumstància susceptible de complicar-se. Però també –i açò ja va en el carril de la normalitat– la responsabilitat que inevitablement representa tindre un animal, les limitacions que imposa, o les obligacions que la seua simple presència comporta.
Però vingué. Finalment només hi hagueren, per la meua part, dos condicions: que el nom que li posaríem no seria cap intent de dubtosa modernitat en llengua anglesa –tot i el meu vell i fonamentat amor per Anglaterra–, i que fora curt i tinguera com a mínim una a, que és com m’agraden els noms femenins. Vingué, i li diguérem Tula. Vingué en l’estiu de la pandèmia, quan començàvem a respirar, i vingué rescatada d’un refugi a Huelva, vingué des de la terra de la mítica Tartessos, del regne abolit de Gàrgoris i Habidis, vingué des d’un dels extrems del somni que sempre és Andalusia.
Tenia a penes dos mesos, fa ja prop de quatre anys, i encara no he oblidat l’alegria immensa amb què aquell primer matí d’estiu va despertar-se a casa, quan va acostar-se al meu llit, quan plantant-se no aplegava ni al matalaf, amb tota eixa feliç explosió de vida que tenen els cadells. No insistiré: els que ho han provat ho saben.
Des de llavors la vida de Tula és la nostra, i és millor. Gràcies a ella he pogut comprovar les diferències entre la vida als 20 anys (quan teníem un altre gos familiar durant aquells temps salvatges) i als 50. En el primer cas la casa és refugi ocasional, lloc d’avituallament i recuperació, i el gos part del paisatge; en el segon cas, la casa és quasi tot i el gos companyia i presència reconfortant i necessària. És la diferència entre viure cap a fora o fer-ho cap a dins: les edats de la mateixa vida.
Baixem al riu, a vegades anem al Vedat. Cada dia es fa més de voler. Quan la deixem a casa i tornem després d’un parell d’hores d’absència, ens rep com als ambaixadors de Tartària; si en tardem més de tres o quatre, com als reis de Siam. No hi ha retret, ni gest de contrarietat, només la fidelitat eterna i l’alegria invicta, irrenunciable.
Quan li done una d’eixes barretes per a netejar la dentadura (una llepolia disfressada de benèfics efectes), és tal l’entusiasme que la pren entre les dents, gira cua, enfila el sofà i per a pujar pega un bot al qual aplica en l’aire, abans de caure sobre la massa esponjosa del sofà, una bella paràbola sense cap utilitat, pur plaer i divertiment: l’expectativa de menjar-se-la li fa recrear-se en el salt i convertir-lo en exhibició lúdica. Eixe bot, eixe goig anticipat del plaer, eixe instant radiant de la paràbola, fora del temps, és la felicitat.
