Vida de Tula

by | 28/03/2024

Com els gossos entren en les nostres vides, ens conviden a l’alegria, ens canvien les rutines i ens milloren la vida
Temps de lectura: 2 minuts

Va aplegar durant l’estiu de la pandèmia. Jo no volia tindre gos, perquè em conec. No volia perquè –en el carril de les patologies– conec la meua tendència al patiment constant, a la sobreprotecció desmesurada, i a l’alerta i la por freqüent i instantània davant de qualsevol símptoma estrany, de qualsevol circumstància susceptible de complicar-se. Però també –i açò ja va en el carril de la normalitat– la responsabilitat que inevitablement representa tindre un animal, les limitacions que imposa, o les obligacions que la seua simple presència comporta.

Però vingué. Finalment només hi hagueren, per la meua part, dos condicions: que el nom que li posaríem no seria cap intent de dubtosa modernitat en llengua anglesa –tot i el meu vell i fonamentat amor per Anglaterra–, i que fora curt i tinguera com a mínim una a, que és com m’agraden els noms femenins. Vingué, i li diguérem Tula. Vingué en l’estiu de la pandèmia, quan començàvem a respirar, i vingué rescatada d’un refugi a Huelva, vingué des de la terra de la mítica Tartessos, del regne abolit de Gàrgoris i Habidis, vingué des d’un dels extrems del somni que sempre és Andalusia.

Tenia a penes dos mesos, fa ja prop de quatre anys, i encara no he oblidat l’alegria immensa amb què aquell primer matí d’estiu va despertar-se a casa, quan va acostar-se al meu llit, quan plantant-se no aplegava ni al matalaf, amb tota eixa feliç explosió de vida que tenen els cadells. No insistiré: els que ho han provat ho saben.

Des de llavors la vida de Tula és la nostra, i és millor. Gràcies a ella he pogut comprovar les diferències entre la vida als 20 anys (quan teníem un altre gos familiar durant aquells temps salvatges) i als 50. En el primer cas la casa és refugi ocasional, lloc d’avituallament i recuperació, i el gos part del paisatge; en el segon cas, la casa és quasi tot i el gos companyia i presència reconfortant i necessària. És la diferència entre viure cap a fora o fer-ho cap a dins: les edats de la mateixa vida.

Baixem al riu, a vegades anem al Vedat. Cada dia es fa més de voler. Quan la deixem a casa i tornem després d’un parell d’hores d’absència, ens rep com als ambaixadors de Tartària; si en tardem més de tres o quatre, com als reis de Siam. No hi ha retret, ni gest de contrarietat, només la fidelitat eterna i l’alegria invicta, irrenunciable.

Quan li done una d’eixes barretes per a netejar la dentadura (una llepolia disfressada de benèfics efectes), és tal l’entusiasme que la pren entre les dents, gira cua, enfila el sofà i per a pujar pega un bot al qual aplica en l’aire, abans de caure sobre la massa esponjosa del sofà, una bella paràbola sense cap utilitat, pur plaer i divertiment: l’expectativa de menjar-se-la li fa recrear-se en el salt i convertir-lo en exhibició lúdica. Eixe bot, eixe goig anticipat del plaer, eixe instant radiant de la paràbola, fora del temps, és la felicitat.

Toni Sabater (València, 1969) és advocat, editor, crític literari i autor dels llibres Dies (2013), Ciutat de campanars (2016), Insistències en la llum (2018), Als peus de la lletra (2021) i Els dies inquiets (2024).

Et pot interessar

¿Motos o Broncano?

¿Motos o Broncano?

La batalla entre ‘La Revuelta’ i ‘El Hormiguero’ és un reflex de la polarització inherent a les democràcies occidentals.