És un lloc comú deplorar –amb el posat greu de qui sap de què parla– la decadència dels dies presents. Els índexs de lectura, el clima, la predisposició dels jóvens a l’estudi, la cosa pública, l’estètica, els amors, la ciutat que vam voler i no suportem, qualsevol excusa és bona per a abandonar-se a un plany que ens legitime com els darrers habitants d’un temps vençut que era, en tot, més digne; l’essència del qual encara ens perfuma com el verdet que fa més belles les estàtues.
Hi ha aparellada una discreta coqueteria, clar. I, també, una càrrega d’egocentrisme que ens situa com a mesura arbitrària de totes les coses fins a confondre el nostre cicle vital amb el de la realitat. Dit clar i ras: trobem a faltar la imatge ideal de la joventut i no el context objectiu d’allò que va ser. Les coses no són pitjors, és que ens molesten més.
Per a tindre perspectiva només cal pegar una ullada al que deien els clàssics (deixem en pau a Manrique). Si els nostres renaixencistes hagueren donat el bigot per viure un dia del Segle d’Or, Ausiàs March s’estirava els cabells i renegava que “volgra ser nat cent anys o pus atràs / perquè son cert que’s pijorat lo món”. Això t’ho diu ell, que malament del tot no li anava.
Si creuem la ratlla occidental del regne i fem avant un segle i mig ens ix al pas Luis de Góngora, com un orat dels camins, maleint a crits un món que “da al fin en niñerías como quien caduca”, total perquè no li fan el cas que creu meréixer. I pareguda opinió tenia Giacomo Leopardi en el segle XIX, quan declarava que “este és un segle de xiquets i qui no ho siga… que córrega a amagar-se!”.
Abans, en el XIV, el frare gironí Francesc Eiximenis alerta que “lo pare de fornicació, lo demoni, […] senyoreja lo cor d’alguns hòmens que […] volen contra natura aparer bells […] e se raen la barba sovint […] que aparen dones de paratge”, és a dir, que semblen prostitutes, especialment els servidors de la cosa pública, més preocupats per l’aparença que per la gestió. Per a que vos queixeu de l’abús dels filtres d’Instagram!
Llavors, qui estava bé? Els clàssics, hem de suposar, si acceptem que nosaltres som nanos a espatles de gegants, segons la imatge de Bertrand de Chartres del segle XII… fins que apleguem a Petroni en el segle I i ens diu que la bona educació és impossible perquè s’han d’adaptar els continguts a uns educands cada vegada més inútils i malfaeners.
Potser caldrà acceptar allò de no eres tu, soc jo. Que em faig vell i queixós d’un món que no és el món que solia entendre. I això és el que fot de veres.
