Sílvia Sòria, la Fifla, s’assenta davant d’una taula coberta amb un tapetet de quadros. Damunt hi ha un got d’aigua i un pitxer. Du un vestit amb unes flors estampades amb què podríem reconéixer cadascuna de les nostres iaies. Una ombra lleugera, com de solpost d’estiu, l’embolcalla delicadament. I el soroll dels cotxes enterbolix una miqueta el relat del que diu sense pausa. Té 80 anys i viu en una antiga barraca de la Punta, un dels barris que més ha patit en la ciutat de València, arraconat entre l’autopista V-15, les vies del ferrocarril i les grues del Port. Encara hi sobreviu un tros d’horta, una herència familiar que ara li cuiden uns jornalers a canvi d’un cabasset de verdures cada setmana.
El periodista Jordi Sebastià (València, 1966) signa este emotiu documental sobre la seua sogra, una dona que pareix resistir el pas del temps i que va carregada amb una història de supervivència i memòria que contrasta enormement amb la hipervelocitat i la caducitat instantània del món actual. Son pare va ser denunciat pels seus veïns i va morir afusellat pel règim franquista quan ella era molt menuda. Este record, que des d’un punt de vista biològic hauria d’haver-se alleugerit després de tants anys, continua tibant-li la pell i emocionant-la com quan era xicoteta. Continua enyorant-lo i envejant les persones que van gaudir de la seua figura.
En el llibre Les gratituds (Edicions 62, 2021), de l’autora francesa Delphine de Vigan, hi ha un personatge molt interessant que defén que allò que no deixa de sorprendre’l, després de molts anys treballant amb persones grans, és la perennitat dels mals de la infància: “És una empremta ardent, incandescent, que malgrat els anys no s’esborra”, explica. La memòria de Sílvia abasta més de huit dècades, però el record que més marca ha deixat en la seua memòria es troba quasi a l’inici de la seua extensa vida, per damunt d’altres pèrdues més recents, que si bé no es mencionen, s’intuïxen.
I no puc evitar seguir la comparació amb la novel·la de De Vigan, concretament amb la seua protagonista, la Mitchka, una altra dona habitant d’un món anterior i llançada a la força a l’aspre corredor de la vellesa. Mitchka, que ha tingut una vida intensa i totalment desproveïda de càrregues familiars, viu aïllada en una residència per a ancians. Enfronta l’ocàs de la vida sola i amb la pèrdua progressiva i irreversible de la capacitat de comunicar-se a causa d’un problema d’afàsia en el llenguatge. L’argument pot sonar trist, però el text és enlluernador. Esta dona, al contrari que Sílvia Sòria, no vol reclamar justícia, ni sent nostàlgia del que ja no tindrà. Allò que necessita fervorosament és donar les gràcies a les persones que la van acollir quan els seus pares van ser deportats a Auschwitz, dels quals només recorda els noms. El seu conflicte no és recuperar el que va perdre, sinó assegurar-se que la seua memòria no s’apaga abans d’expressar el seu agraïment, amb tot el cor.
Noam Chomsky ja va dir que la sensibilitat humana moderna està induïda de manera determinant per la invenció d’allò més destacable del nostre jo modern: el llenguatge. I és la pèrdua d’esta ferramenta indispensable per a construir el nostre pensament i la raó que li és arrabassada a la protagonista de la novel·la. Per a donar les gràcies ens cal el llenguatge, però també les ganes de fer-ho. Com també ens calen per a despedir-nos. Perquè agrair i despedir-nos són maneres de cuidar la memòria, personal i democràtica, de no oblidar i de cuidar les persones que ens estimem. I no és necessari ser un respectat lingüista americà o tindre més de 80 anys per a comprendre que la memòria s’ha de treballar per a no envellir amb rancor i poder tancar les ferides per on s’escola la tristesa.
I de ferides, en tenim tots unes quantes i també el nostre poble.
