Fa uns anys, David Tattersall, el cantant dels The Wave Pictures preguntava al públic del Loco Club: “De veritat vos agrada la ciutat blanca eixa del riu? Fa la sensació que és una bogeria totalment inútil”. Bé, ell deia mad and useless, si no recorde malament. En Andor es pot vore la Ciutat de les Arts i les Ciències en tota la seua esplendor. Han aprofitat cada racó per a rodar: les escales, els baixos, cada arc, el lentíssim ascensor que posava molt nerviós a Hugh Laurie quan va rodar allí Tomorrowland… tot. I la realitat és que es veu preciós, modern, ens transporta a la ciutat futurista de Coruscant, capital de l’Imperi Intergalàctic. T’ha bufat o t’ha fet aire? Perquè, òbviament, eixe edifici és un gran decorat, un photocall meravellós per a bodes, un final de marató apoteòsic, pista d’hípica per a milionaris, i escenari perfecte per a festivals musicals d’aparentar.

Perquè una Ciutat de les Arts, no és! I de les Ciències… tampoc. Culturalment el museu i l’Hemisfèric no aporten massa a la ciutat, sincerament, resten. Precisament els edificis amb més ús i demanda del complexe: l’Òpera, l’Oceanogràfic i l’Àgora rebatejada com a CaixaForum (museu més visitat de tota la geografia valenciana), no han aparegut en la sèrie. Bé de l’Òpera han aprofitat diverses parts interiors, però pareix que els edificis com més útils són, menys cinematogràfics esdevenen, perquè són espais, en compte de simples decorats. Andor és la sèrie més política de tots els spin-offs de Star Wars, la més lliure, la menys contaminada pel cànon, i possiblement per tot això, la millor. Prescindix de jedis i de sith i ens parla de persones i els seus problemes i ambicions, deixa de banda la fascinació per les espases làser perquè empatitzem i ens sentim ciutadans d’eixa galàxia.

I indirectament ens mostra el que tots ja sabíem, que el complex de Calatrava és un escenari digne de Hollywood, ideal per a eixa ciutat que vol eixir en les revistes i en la gran pantalla. Una ciutat perfecta per als reels dels turistes, que són els que paguen sense queixar-se els 41,80€ de l’entrada a l’aquari més gran d’Europa. En realitat, mostren la nostra part de festa fallera: la paròdia del ninot de cartó pedra, l’amor per fardar i presumir, del i jo més que tu… per a glòria de l’enginyer valencià que millor ha entés com funciona el món. No cal fer el pont transitable, planejar eixides d’emergència, fer pràctic el museu, ni que els seients de l’òpera tinguen visibilitat: només és important l’escenografia, l’embolcall daurat dels Ferrero Rocher, per a triomfar en el festival de focs artificials del segle XXI.