Són terapèutics els llibres? N’he reflexionat, i prou, al respecte. Diu Sosuke Natsukawa, autor japonés, en el seu El gato que amaba los libros (Grijalbo, 2022), que els llibres tenen poder. Poder per a entendre el món, poder per a entendre els altres.
La lectura és germana de la serenitat. L’acte de llegir implica descans, pausa, reflexió activa. La lectura acarona els nervis, neteja el cervell. Obliga a parar, a romandre seré i suspés. És enemiga de la visceralitat, perquè la visceralitat no troba espai en un espai d’intimitat amb u mateix. És enemiga, també, de la impulsivitat.
Llegir ensenya a transitar espais i temps que no ens pertanyen, però que, paradoxalment, ens pertanyen absolutament. Res no és més nostre que un llibre obert. A més, ensenya a incomodar-se per tal de reacomodar-se, perquè trenca, revisa, refà; desmorona i construïx. Obrir un llibre és un exercici inevitable de connexió amb l’ací i amb l’ara. És buscar un tros xicotet d’univers i centrar-hi la mirada. I tot es desplega a poc a poc, com una figura d’origami a l’inrevés.
Llegir servix per a que siga més difícil caure en trampes. Personals, sentimentals, polítiques. És assortir-se d’un arsenal de ferramentes útils per a habitar l’entorn social en qualitat de ser humà que vol ser-ho. Ningú, però, ha dit que siga fàcil: per a no caure en trampes cal acceptar la incertesa, és necessari suportar una certa càrrega mental en un equilibri a vegades precari, i ser-ne conscient. Sobretot, ser-ne conscient, perquè les trampes beuen de les zones de confort. Beuen de l’instint humà que vol sempre aferrar-se a claus ardents, trobar l’excusa, assenyalar culpables. Un instint mordaç de supervivència, que acaba per reduir-nos, gota a gota, a un estat líquid, frívol, semibuit.
Sí, els llibres són terapèutics, però, com qualsevol teràpia que es vullga efectiva, que s’espere determinant i reveladora, demanen temps, i voluntat, i una flexibilitat d’esperit incompatible amb la impaciència i la desesperança. Són terapèutics, sí, però no són sedants. El matís diferencial és abismal. Els llibres no funcionen bé com a anestèsics. La seua faena no és la de submergir el lector en una espessa ataràxia. De fet, allò que caldria esperar és més prompte el contrari: que ens desperten, com un xiuxiueig, que ens sacsegen amb un amor ferm, i que ens conviden, en definitiva, a ser. Tres lletres. Cap ornament.
